Ves al contingut principal

Vull ser polones

La gent de l'Europa central ens passaran al davant. Als que m'he trobat tenen dues coses importantissimes: ganes de viure i estan acostumats a lluitar. A Anglaterra hi viuen uns 100.000 polonesos, la major part dels quals menors de 25 anys, que, a mes d'estudiar angles, envien diners a casa cada setmana.

En Marcin, de Cracovia, 23 anys, em deia un dia que ell s'havia llevat a dos quarts de tres de la matinada per acompanyar el seu pare a bucar menjar. Si hi anaven a les cinc, era provable que ja no trobessin res. Aquestes coses forjen el caracter. Diu que el primer vers de l'himne del pais es "Polonia no ha mort encara".

Hi ha una puixanca d'aquesta Europa nova plena de conviccions, lliure de malalties postmodernes, disposada a treballar tot el que sigui necessari. I be, ara que volen fer el Parlament europeu itinerant, com si fos un circ, i abandonar Estrasburg, no podrien posar la seu a Praga o Cracovia, per exemple? O com a minim traslladar algunes institucions de Brusel.les, aquesta ciutat gris que recorda massa la guerra freda sortosament ja vencuda.

Es clar que tambe podrien posar la seu a Barcelona, pero els senyors del "no" i de la pancarta hi anirien cada dia a trencar els vidres. Potser seria la manera que el nostre ridicul fos planetari.

P.D.: L'Associacio catalano-lituana esta preparant les Jornades de cultura catalana a Kaunas, CATWEEK. Podeu trobar el programa a http://www.catweek.cat/ .

Podeu llegir tambe aquest article del senyor Ramon Tremosa "Lituania a l'euro", publicat al diari Avui el dia 23 de marc
11 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…