Ves al contingut principal

Els jutges i la filla de l'hostaler

Fa l'efecte que el poder judicial es com la filla bonica de l'hostaler: tothom vol aixecar-li la faldilla, tothom creu que es el primer que ho intenta i la noia esta farta que cada vespre la historia es repeteixi. El que passa es que la noia es queixa en veu tan baixa que un no sap si pensar que ja s'hi ha resignat o tampoc li sembla tan malament aquestes intencions clientelars.

Llegeixo a e-noticies que "El TSJC anul·la la darrera reestructuració del Govern feta per Pujol". Malgrat que es una noticia que fa riure i he volgut contrastar-la, no m'interessa explicar el fons de l'assumpte si no el que m'ha passat. He intentat buscar la sentencia a la xarxa i no l'he trobada. No vull dir que no hi sigui, simplement es una mostra mes de la indigencia del poder judicial a internet.

La primera impressio seria dir que els jutges son uns carques. Es una idea social bastant estesa i que no comparteixo. Dels tres poders de l'estat, el judicial deu ser el que compta amb gent mes ben preparada i el que viu, si se'm permet, mab un contacte mes directe amb la realitat.

Es el que rep menys diners. Aquesta deixadesa pressupostaria no es innocent. El poder politic no vol un poder judicial absolutament independent. M'agradaria que un dia , un jutge, cansat de les insuficiencies materials, presentes una questio d'iconstitucionalitat contra la llei dels pressupostos de l'estat quan algun ciutada es queixi per la lentitud de la justicia.

Mes sobre la independencia del poder judicial. Cal dir que els jutges, especialment el president del Tribunal Suprem no ha ajudat gaire, sobre tot per les complicitats amb el partit popular.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…