Ves al contingut principal

Catalans estatics

Deia un professor que la decisio mes important es si vols ser dels que a final de mes paren la ma o dels que omplen palmells. Dels amics que tenien negoci -gran o petit, o botiga, tant fa- a casa seva quasi cap l'ha seguit.

D'altra banda, un dia el meu pare em deia que als seixanta i setanta estava mal vist que algu volgues ser funcionari: representava que era una persona sense ambicions. Hom podra argumentar que s'havia de tenir ganes per treballar per l'administracio franquista. Voleu dir que tots els que es presenten a les oposicions ho fan per servir el pais? Pesa mes la idea d'una feina segura per tota la vida.

A Anglaterra, on quasi ningu viu a casa dels pares un cop fets els vint, alguna vegada he explicat els problemes dels catalans dels 20 als 35. i els retards en la indpeendencia. Aquest fet, sobre tot aquest, els sorpren moltissim, perque els parametres son diferents i tambe ho es el sistema economic i legal.

Pocs anglesos viuen al mateix lloc on van neixer, les relacions familiars son difoses, les amistats son circunstancials i un canvia d'amics varies vegades a la vida. Si viuen a Lancaster, per exemple, i troben una feina millor a Bristol, ni s'ho pensen a l'hora de marxar. Aqui, doncs, l'important es l'individu per sobre la forca del grup, el lloc o la sang.

Que consti que m'agrada aquesta identificacio llatina i tenir una relacio propera amb els parents i amics. Ara, potser la sentimentalitat catalana es excessiva, oi?
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…