Deia un professor que la decisio mes important es si vols ser dels que a final de mes paren la ma o dels que omplen palmells. Dels amics que tenien negoci -gran o petit, o botiga, tant fa- a casa seva quasi cap l'ha seguit.
D'altra banda, un dia el meu pare em deia que als seixanta i setanta estava mal vist que algu volgues ser funcionari: representava que era una persona sense ambicions. Hom podra argumentar que s'havia de tenir ganes per treballar per l'administracio franquista. Voleu dir que tots els que es presenten a les oposicions ho fan per servir el pais? Pesa mes la idea d'una feina segura per tota la vida.
A Anglaterra, on quasi ningu viu a casa dels pares un cop fets els vint, alguna vegada he explicat els problemes dels catalans dels 20 als 35. i els retards en la indpeendencia. Aquest fet, sobre tot aquest, els sorpren moltissim, perque els parametres son diferents i tambe ho es el sistema economic i legal.
Pocs anglesos viuen al mateix lloc on van neixer, les relacions familiars son difoses, les amistats son circunstancials i un canvia d'amics varies vegades a la vida. Si viuen a Lancaster, per exemple, i troben una feina millor a Bristol, ni s'ho pensen a l'hora de marxar. Aqui, doncs, l'important es l'individu per sobre la forca del grup, el lloc o la sang.
D'altra banda, un dia el meu pare em deia que als seixanta i setanta estava mal vist que algu volgues ser funcionari: representava que era una persona sense ambicions. Hom podra argumentar que s'havia de tenir ganes per treballar per l'administracio franquista. Voleu dir que tots els que es presenten a les oposicions ho fan per servir el pais? Pesa mes la idea d'una feina segura per tota la vida.
A Anglaterra, on quasi ningu viu a casa dels pares un cop fets els vint, alguna vegada he explicat els problemes dels catalans dels 20 als 35. i els retards en la indpeendencia. Aquest fet, sobre tot aquest, els sorpren moltissim, perque els parametres son diferents i tambe ho es el sistema economic i legal.
Pocs anglesos viuen al mateix lloc on van neixer, les relacions familiars son difoses, les amistats son circunstancials i un canvia d'amics varies vegades a la vida. Si viuen a Lancaster, per exemple, i troben una feina millor a Bristol, ni s'ho pensen a l'hora de marxar. Aqui, doncs, l'important es l'individu per sobre la forca del grup, el lloc o la sang.
Que consti que m'agrada aquesta identificacio llatina i tenir una relacio propera amb els parents i amics. Ara, potser la sentimentalitat catalana es excessiva, oi?
2 comentaris:
Com a mare m'avergonyeix que siguem el país on els fills marxen més tard de casa (excuses, les que vulgueu). M'avergonyeix perquè som els pares de fills en la vintena i la trentena la generació que ha pringat més i segueix pringant (els pares ens collaven i els fills ens xulegen) però seguim aguantant, burros que som. Ja ho sé que hi ha de tot i que molts s'espavilen, però la majoria s'hi arrepengen, i sovint són els que es queixen més.
La nostra generacio, en general, tant que farda de ser solidaria (la nostra solidaritat molts cops es abstracta i per les causes llunyanes) en certa manera es molt egoista: com que ja tenim la llibertat a casa, no cal marxar, i a mes li donem les culpes al sistema.
Publica un comentari a l'entrada