dilluns, 27 de juny de 2005

Susceptibilitats

Tenim una nova companya al grup de teatre. És una mestra de dibuix valenciana. Ala primera reunió que assisteix diu que els catalans no tenim sentit de l'humor.

Arribo a casa i, quan em fico al llit i apago el llum, rebo dos sms idèntics que diuen: "aquesta tia de què va?"

dimecres, 15 de juny de 2005

El corresponsal de la guerra dels sexes

L'agost passat vaig penjar un article d'en Sostres. Un (o una) comentarista anònim(a) el definia com el corresponsal de la guerra dels sexes. Certament alguns articles sobre la cojuntura política són prescindibles. Quan aconsegueix oblidar-se d'en Carod, en Sostres guanya. L'article d'ahir dimarts és sensacional:

LLIR ENTRE CARDS

Conillet de vellut

Salvador Sostres


La Carme Ruscalleda s'ha basat en alguns cantautors per preparar els seus aperitius del mes de juny. Així, tenim una sopa de cabra (de mar) en honor de Gerard Quintana, una coca de Joaquín Sabina, i un pop amb flors per la música pop de Rosario Flores. Tanca el joc el conillet de vellut en homentage a Joan Manuel Serrat. Conillet de vellut és una de les cançons que més m'estimo del Serrat. Com gairebé tothom sap parla d'una model jove i que està molt bona. És veritat: són de vellut els conillets de les noies boniques i joves. Bé, l'aperitiu que ha preparat la Carme és un dau de conillet ben tendre amb un cruixent d'olives negres al damunt. Ja l'aspecte, negre a sobre i color carn a sota, convida a pensar en la noia del Serrat. "Era suau com el vellut i poregosa com un conill menut". Després te'l poses a la boca, i la metàfora arriba a la seva plenitud: Carme, perdona que t'escrigui això, però menjar-se el conillet de vellut que t'has inventat és menjar-se un cony. És un plat d'una obscenitat fantàstica, d'un sentit de l'humor extraordinari. La Carme Ruscalleda és l'única cuinera del món que ha aconseguit fer allò que en podríem dir una cuina femenina. Una cuina uterina, còncava, Coco Chanel, Nicole Kidman. El conillet de vellut d'enguany prova aquesta subtilesa, aquest detallisme generós no gens necessitat d'artifici i que no és gratuït sinó bell camí que ens du a créixer. Vés al Sant Pau amb una noia que desitgis però que encara no hagi passat res entre vosaltres. Quan et portin el conillet de vellut mira-la, posa't el dau de conill a la boca, tanca els ulls i pensa en ella. Et sentiràs com capbussat al seu entrecuix. No tinguis pressa per empassar-te'l, deixa que se't vagi desfent a la boca, prem-lo contra el paladar amb la llengua i quan ja estiguis a punt d'acabar-te'l torna a obrir els ulls i no podràs evitar mirar-la com es miren els amants que s'acaben de sadollar per primera vegada.

dilluns, 13 de juny de 2005

O sogra o hipoteca

El pare d’un amic meu és una de les persones més intel•ligents que conec. El seu sentit pràctic enlluerna. Fa un any el seu fill va fer-li saber que es casava i que començaria a remenar hipoteques. El pare va preguntar a la parelleta ilusionada si ja tenien els 150.000 euros, o en cas, contrari, si estaven disposats a treballar vint anys per al banc. –Coi, no hi ha més cera que la que crema. Tots hem de passar per l’adreçador- adduí el fill.

La casa pairal és una vivenda composta d’un sol casal de dues plantes i golfes. No és massa gran, més aviat estreta i llarga. Al darrere té una galeria assolellada i a on abans hi havia el celler, el galliner i una mica d’hort. És una casa ben ventilada, confortable i, òbviament, amb espai suficient per a que hi puguin viure dues famílies. Si hi fessin pisos a permuta, la constructora n'hi faria cabre uns quants.

El pare els preguntà si preferien dependre del banc i que ell els ajudés a pagar l'entrada del niuet d'amor o si, d’altra banda, estaven disposats a arreglar una habitació de la casa, fer les reformes necessàries i compartir despeses, cuina i televisió. Des d'un punt de vista econòmic la segona opció és irrefutable. La reflexió del pare és l’atac més perillós que he sentit contra l'economia del totxo. Avui la llibertat és redimir-se dels banquers, els sacerdots que celebren les cerimònies nupcials contemporànies.

Qui hi està en contra és la nòvia perquè sempre havia somniat fer sopars amb espelmetes. El pare, m'explicà, esclafí a riure i li digué que a quarts d'onze ell solia anar a dormir i que no tenia pas la intenció de fer d'espelma. O sigui, noia, ja pots triar entre la sogra o la hipoteca. Potser la sogra durarà menys i, en canvi, els sopars amb una altra mena d'espelmetes et sortiran a 25 milions de peles...

diumenge, 12 de juny de 2005

La daga de la plebs

Des de fa uns mesos les caixes d'estalvi estan canviant la ubicació dels caixers automàtics. Els treuen dels vestíbuls d'entrada i els situen ara a peu de carrer. Tips de que els homeless hi pasessin la nit, que els cocainòmans hi prenguessin la dosi de les tres del matí, a més d'altres usuaris alternatius, els primers en fer-ho han estat els de la Caixa del Penedret i els han seguit la Caixa de Catalunya.

Així, treure diners d'un caixer automàtic ha esdevingut una situació poc fal·laguera. També ho era, a vegades, entrar-hi a les set el matí d'un diumenge. La quantitat de merda amuntegada era terrible. Sia com sia, un vell del meu poble diu que els caixers automàtics i les targes de crèdit són la daga de la plebs. A un que en tingui no li cal mai passar-hi a buscar calers.

divendres, 10 de juny de 2005

No al logos!

La llegenda batxillera és agraïda amb les mestres de català. Sempre que ve a tomb, fins i tot quan no, parlo de l’atractiu físic de l’Anna. A vegades penso quin encant haurà reservat per a la plenitud, perquè, de ben segur que el temps li deu provar. Una altra virtut seva que ha romàs és la lectura d’en Pla. Aquell any Contraban entrava a l'examen de Sel·lectivitat. Ella, però, es adelità amb fragments de Notes del Capvesprol i d’altres. Almenys a mi no em costava gens imaginar-me-la en els paratges empordanesos, les platges de manera preferent. I és clar, la imaginació, juntament amb altres coses, emprenia el vol. Al costat meu seia una noia que cada vegada que la mestra entomava un llibre del grafòman es queixava: oh, no, quin pal! Sí, sí, quin pal el meu....

El cert és que la fa quinze dies vaig anar a la biblioteca dels filòlegs i, òbviament, vaig mirar de sortir de la caverna. La quota, a aquelles hores, no arribava a la paritat contemporàniament exigida en altres cenacles: res, ni maques ni lletges, només hi havia uns esforçats estudiants. Diuen que els sonats hi troben la llum, a mi se’m van fondre els ploms. Què voleu que us digui, a vegades és preferible ser un mitòman.

dissabte, 4 de juny de 2005

“Por un nuevo partido político en Cataluña”

Encara no he tingut l'oportunitat de llegir el manifest “Por un nuevo partido político en Cataluña” i, per tant, no se què és realment el que els autors propugnen. Tot i això, hom ja fa cabòries sobre quin seria el partit que en sortiria més malparat. Jo ho tinc claríssim: el PSC. Per tant, discrepo de l'article d'en Ferran Sáez ahir a e-notícies.

A les eleccions autonòmiques de l'any 1995 el senyor Vidal-Quadras va treure 17 diputats. El Partit Popular mai havia tret 10 dipùtats. No entenc perquè Pujol va demanar el cap de Vidal-Quadras al Majèstic. Malgrat que CiU va fer una davallada espectacular, les propostes vidalquadrianes van afectar profundament els resultats socialistes. Si jo fos un dirigent de CiU pregaria per a que el "nuevo partido político en Cataluña" es formés d'una vegada. Són els únics que podrien robar vots al PSC i donar, paradoxalment, la vicòria a un partit nacionalista, català en aquest cas.

dimecres, 1 de juny de 2005

L'editorial d'El Llaç

Publico avui l'editorial del número 399 de la revista "El Llaç" de Molins de Rei, tal com vaig dir el 26 de maig. Malgrat que no hi estigui del tot d'acord, el penjo per a que el podeu llegir.

Els okupes s'han extralimitat

Per dir-ho curt i ras, als okupes se'ls ha anat la mà!
La manifestació que van protagonitzar l'1 d'abril passat al llarg de la qual es van dedicar a empastifar de pintades les partes i vidres de tot el Centre de la Vila, especialment d'entitats bancàries, agències immobiliàries i empreses de treball temporal, no va agradar a ningú. Tothom ha criticat la seva actitud i també la permisivitat de les forces de seguretat -Policia Nacional i Guàrdia urbana- i la passivitat de l'Ajuntament.
Segons com, fins ara el moviment okupa podia resultar simpàtic i, de fet, les persones que tenen els seus seguidors com a veïns no acostumen a queixar gaire. Normalment són respectuosos, amables, procuren no molestar el veïnat, i les cases on s'estan -anomenades per ells centres socials okupats- es converteixen sovint en espais de formació, debat i esbarjo. El problema ve quan volen evitar el desallotjament dels immobles ocupats i es manifesten pels carrers. La manera d'algun d'ells, no tots, d'entendre la convivència i de defensar determinats procediments s'extralimita, es descontrola. és llavors quan perden la credibilitat i la consideració per part del ciutadà.
I això és el que ha passat a Molins de Rei, tal com anteriorment va passar a Cornellà de Llobregat -amb actituds més radicals, violentes i reiterades que a la vila-, a l'Hospitalet de llobregat o a Barcelona. La paraula okupa és sinònim ara, a Molins de rei, d'incivisme i ha quedat ofuscat el veritable i gravíssim problema que el moviment pretén denunciar: la dificultat d'accés a un habitatge digne a un preu assequible.
El paper de la policia i l'Ajuntament és difícil. davant d'una manifestació on són possibles les actituds conflictives, es considera millor deixar-los fer i desitjar que els danys siguin els menors possibles. Actuar amb contundència podria comportar una batalla campal amb conseqüències molt pitjors de les que hi ha hagut. Si més no, això és el que diuen els responsables policíacs i polítics. Però, acceptat això, el que ara demana el ciutadà és si aquests actes tindran consequêncies per als autors. S'hauria de saber quan costarà a la butxaca de tots els molinencs les bretolades i què passarà amb les persones, algunes d'elles ens consta que perfectament identificaes, que van provocar aquests aldarulls. Seran elles qui netejaran les pintades? Tindran algun càstig? Se'n faran responsables les seves famílies? En aquest sentit, s'han de destacar les declaracions de l'alcalde de la vila, Ivan Arcas, a Ràdio Molins de Rei, en les que es mostrava contundent i decidit a fer tot el que fos possible per solucionar el problema.
Un problema que al marge d'altres elements que hi poden concòrrer no fa si no reflectir un aspecte preocupant de la nostra societat i que cal que els polítics abordin amb profunditat: l'habitatge. Calen més pisos de protecció oficial, cal legislar i donar sortida al munt d'habitatges buits que hi ha a les ciutats i cal, sobretot, més polítiques locals decidides a facilitar l'accés dels joves als habitatges.

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes e...