El pare d’un amic meu és una de les persones més intel•ligents que conec. El seu sentit pràctic enlluerna. Fa un any el seu fill va fer-li saber que es casava i que començaria a remenar hipoteques. El pare va preguntar a la parelleta ilusionada si ja tenien els 150.000 euros, o en cas, contrari, si estaven disposats a treballar vint anys per al banc. –Coi, no hi ha més cera que la que crema. Tots hem de passar per l’adreçador- adduí el fill.
La casa pairal és una vivenda composta d’un sol casal de dues plantes i golfes. No és massa gran, més aviat estreta i llarga. Al darrere té una galeria assolellada i a on abans hi havia el celler, el galliner i una mica d’hort. És una casa ben ventilada, confortable i, òbviament, amb espai suficient per a que hi puguin viure dues famílies. Si hi fessin pisos a permuta, la constructora n'hi faria cabre uns quants.
El pare els preguntà si preferien dependre del banc i que ell els ajudés a pagar l'entrada del niuet d'amor o si, d’altra banda, estaven disposats a arreglar una habitació de la casa, fer les reformes necessàries i compartir despeses, cuina i televisió. Des d'un punt de vista econòmic la segona opció és irrefutable. La reflexió del pare és l’atac més perillós que he sentit contra l'economia del totxo. Avui la llibertat és redimir-se dels banquers, els sacerdots que celebren les cerimònies nupcials contemporànies.
Qui hi està en contra és la nòvia perquè sempre havia somniat fer sopars amb espelmetes. El pare, m'explicà, esclafí a riure i li digué que a quarts d'onze ell solia anar a dormir i que no tenia pas la intenció de fer d'espelma. O sigui, noia, ja pots triar entre la sogra o la hipoteca. Potser la sogra durarà menys i, en canvi, els sopars amb una altra mena d'espelmetes et sortiran a 25 milions de peles...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
El panettone té la màgia del seu origen humil i popular. Es diu que va néixer a la cort del duc Ludovic Sforza a la nit de Nadal de 1496. El... -
Tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era el meu avi de Molins de Rei, en Joan Alari. En el nostre cas vam contravenir la tradició ... -
Si haguéssim de triar un dia per a portar un estranger al país, segurament el dia indicat seria sant Jordi. Molt sovint la força d’aquest...
6 comentaris:
Doncs segons com sigui la sogra, Jesús. De vegades una sogra no té preu.
Absolutament d'acord :-)
D'això de compartir casa ( ara, ha de ser gran, eh!) el meu pare en diu "fem una olla".
Crec que tot depen, però a casa aquest tipus d'opció ens ha anat força bé. El que no s'entén és que 35 anys enrere tothom es quedés a a viure amb els pares/sogres i ara no ho faci ningú.
No sabeu com va de bé marxar cap a treballar deixant el teu fillet al bressol sense haver-te de preocupar per endur-te'l mig adormit a la guarderia i que a l'hora que la criatura es desperti te l'hi porti ta mare (si és que aquell dia està bó, sino, que es quedi a casa tranquil.let i mimat pels avis). Si la casa és gran, és una opció molt intel.ligent i avantajosa sobretot pels "joves".
Hi ha d'haver una mica d'estira i arronsa, com en tot a la vida, però és una opció a considerar. Una suggerència per la noia potser seria de fer tot un pis per ells, amb cuina. Tot i que llavors, una de les avantages ("una olla") se'n va en orris.
Mary Lee
Doncs jo que voleu que us digui, si et cases i vols començar una nova vida amb la teva parella, voldràs tenir les teves coses, la teva decoració, les teves manies i, sobretot, les teves decisions. I això últim compartir-ho amb uns sogres, o uns pares, pot arribar a ser complicat, i en moltes ocasions, pot desastibilitzar la parella.
Quantes vegades t'has trobat que per estalviar-te uns diners per unes sabates noves, les has hagut de llençar per que al primer dia ja et fan mal. Per les sabates no hi patiràs gaire i te'n tornaràs a comprar unes altres, però si t'hi va la parella, és una pena que per culpa d'uns malentesos o per manca de llibertat a casa tiris per terra una llarga relació.
Si engegues una nova família, o ho fas amb tots els ets i uts, o ja no t'hi posis.
Prenent d'exemple l'anunci: conviure, amb pocs diners pots fer-ho, la llibertat no te preu.
Salut,
Tx.
Estic d'acord amb molt del que dius Tx, però això de la llibertat és molt relatiu. Per mi la llibertat més gran és ser lliure de pagar hipoteca al banc, que els meus fills puguin tenir la llibertat de no anar a "toc de pito" tot el dia i que creixin en un ambient familiar i acompanyats. La família extensiva per mi té aquesta gran avantatge.
Això dit, les condicions sine-qua non perque això funcioni:
molt d'espai, que tothom s'avingui, i potser tambe, mateixos gustos culinaris.
Si va bé la cosa els beneficis són immensos: estalvis, ajuda mútua i, sobretot pels nens, créixer amb avis, amb tot el que això significa de primeríssimes atencions per ells.
A més les coses es poden intentar, si la parella se'n resent, es fa una altra opció. Pot ser, doncs, una opció només temporal. El que no entenc és perquè es descarta d'entrada i tan taxativament.
Mary Lee
Tens raó, Teresa, aquests fills que van de pijos i que xuclen la sang als avis no tenen perdó. I a sobre, les àvies, abnegades, encara tenen cura dels besavis.
Ara, viure o no viure junts dues generacions no té res a veure amb la síndrome de l'àvia esclava: les àvies que conec que van més estressades són les que s'estan mig dia a cala filla i mig dia a casa seva i acaben portant dues cases...
De fet, però, als pares amb fills caradures sempre els quedarà el recurs del "reverse mortgage".
Mary Lee
Publica un comentari a l'entrada