dimecres, 31 de gener de 2007

La ciutat dels tres alcaldes

Francisco Franco es alcalde perpetu de Salamanca. Fins aqui, no hi ha res de nou, doncs son moltes les poblacions que li atorgaren aquest (des)honor, entre elles Girona i Granollers. Hi ha pero, una questio interessant: la facilitat d'aquesta poblacio de nomenar alcaldes i la necessitat de tenir-ne mes d'un: es veu que des del 1982 el rei Juan Carlos tambe n'es; en aquest cas nomes es vitalici i exclusiu.

No hi ha cap paper que consti que Franco es alcalde perpetu, perque els regidors de l'epoca creien que era mesqui recollir la distincio es un expedient. Era tanta la gratitud que un paper era poc per a que hi constes. L'escriptura rebaixava el valor, com aquells amants que creuen que les coses dites a la cara tenen mes valor que les coses escrites. L'escriptura neix de la desconfianca en la memoria i la paraula. Aixi, doncs, ens trobem amb una ciutat amb tres alcaldes: l'escollit electoralment, el perpetu -ocupat per un difunt, pero que continua en funcions fins la fi del mon- i el vitalici. Diuen que el costum es llei. Doncs, apa!

divendres, 19 de gener de 2007

L'oficina del senyor governador

Quan ens alliberem d'Espanya, haurem de demanar l'ingres voluntari al Regne Unit per un periode de deu anys. No estem preparats, reconeguem-ho i ningu neix ensenyat. Seran deu anys d'aprenentage i de desespanyolitzacio sense autonomia ni parlament ni eleccions: administracio directa des de Londres. Sa Majestat nomenara un governador que, juntament amb l'administracio ordinaria, posara les bases del nou estat catala: fi de la disbauxa administrativa (tancament d'ajuntaments, diputacions i altres finestretes) , legislacio laboral i tributaria raonables, llibertat de premsa, etc. Llastima que fem tard, la Baronessa Thatcher hauria estat una magnifica governadora. El regim de llibertats sera el pacte de drets civils i politics de Nova York, amb l'excepcio de la suspensio temporal dels sufragis.

No es cap bajanada. Israel, quan va constituir-se com a Estat, va adoptar el model britanic. Els va anar molt be el protectorat de principis de segle vint i guaita, atrapa'ls ara! Per als que no us ho creieu, feu el favor de dedicar deu minuts al que explica Josep Pla.

L'altra funcio del senyor governador sera tambe preparar les classes dirigents. Tindra uns tutors que formaran aquelles persones nomenades pels partits amb representacio parlamentaria anterior. Cada dia aquestes aniran a l'oficina a prendre apunts i cada tres mesos seran avaluades (l'aprovat es un 7, les llicons seran en catala i angles, of course). El governador es comprometra a ajudar als alumnes amb mes dificultats (socialistes, republicans, ecopijos, etc.). Aquells que no superin les proves no podran presentar-se a cap carrec ni accedir a l'administracio. Com mes suspensos hi hagi, mes s'allargara l'administracio britanica.

Tambe hi ha deures per a la poblacio. La governacio britanica s'allargara si els inspectors de Londres tenen evidencies que hi ha papers a terra, gent gran que no pot seure a l'autobus, intolerancia religiosa, massa gent que vol ser funcionari, no es respecten els senyals de trafic, absentisme laboral, xantatges a periodistes, grups que es volen manifestar, etc. I els de TV3, des del primer dia a la BBC, encara que els primers mesos nomes serveixin el te.

En fi, pobres anglesos, quina feinada els donariem en deu anys! Si el Regne Unit no s'hi veu amb cor, per l'enrenou considerable que comporta ensenyar als catalans, podem demanar, si us plau, que la feina la facin els Estats Units. En aquest cas, si ens afanyessim una mica, Condolezza Rice o George W. Bush, serien us governadors adients.

Passats aquests anys, l'informe del governador presentat a Sa Majestat proposara el calendari a seguir. Nomenara una cambra vitalicia d'anglesos i catalans que vetllara pel manteniment dels valors de la nova republica: la llibertat i l'ordre. I d'acord amb l'informe anira donant mes corda. Molt possiblement en vint-i-cinc anys, no es massa, Catalunya sera un pais capdavanter al mon.

dijous, 18 de gener de 2007

El matrimoni Ceaucescu a Franca

Selegolen Royal es la candidata del socialisme frances per a cap d'estat. No cal dir que aquesta senyora frueix d'una bona fama a Catalunya i a Espanya i se la contraposa a Nicolas Sarkozy. Naturalment, les meves preferencies son Sarkozy. I, sobretot, despres del que acaba de fer la Royal (canin o llevat, tant se val). La sociata esta casada o viu aparellada a Francoise Hollande, un altra capitost sociata, a l'estil Carme Figueras-Jose Zaragoza, Felipe Gonzalez-Carmen Romero, Montilla i la regidora d'Esplugues, Bill i Hillary Clinton, Tony i Cherie Blair, Mayol-Saura i altres nepotismes de l'esquerra. Cal dir que tota aquesta gent ha esmercat moltes hores a conspirar dins el partit. Un comenca com a alliberat del partit i va pujant, pujant, etc. I es clar tantes reunions i tanta endogamia, tant poc sortir al carrer, tant poc saber que es treballar com a assalariat a l'empresa, tambe dona per lligar i t'acabes enamorant d'algu del gulag.

Be , diuen que sarkozy es dur, etc. Dur el sarkozy? Sabeu la mala llet que te aquesta sociata? Ha destituit el seu portaveu Arnaud Montebourg. Aquest senyor va ser entrevistat i van preguntar-li quin era el principal defecte de la Royal. i va dir: el seu company. El que es una sortida bromistica ha suposat la suspensio de la seva feina.

Ara, suposem que aixo hagues passat al partit de la dreta i algu hagues fet una brometa sobre la dona o la parella de Sarkozy. On serien ara les histeriques feministes? Monsieur Sarkozy, el necessitem, faci el favor i guanyi, que prou disgustos tenim pertot arreu.

Xoans, Joses i ases

N'hi ha a totes les cases, si senyor. I a Escocia, tambe. Aquesta setmana m'hi he fixat una mica mes i he quedat esgarrifat per les ximpleries que diuen la gent del partit nacional escoces. Tants motius que deuen tenir per a la independencia i surt un senyor que ara no recordo el nom i deixa anar un raig de parides sobre l'Irak amb el mateix estil que en Carod. Cal robar vots als laboristes, es clar, i aquesta gentola han trobat que l'alliberament iraquia els dona vots, doncs troben que aixi castiguen el partit de Blair. Sobre les propostes economiques n'hi ha per llogar-hi cadires. Es una llastima que en moments importants tant Escocia com Catalunya estiguin governats per aquesta mena de gent. Ja ho tenen aquests processos, el galliner s'esvalota i els demagogs fan l'agost.

D'altra banda, hi ha el senyor Sean Connery. Aquest home te una magnifica residencia al barri londinenc de Knightsbridge. Comparetix veintage amb Jose Mourinho i la Baronessa Thatcher. Home, no fotem, sembles el nostre Xoan quan fas aquests discursos
working class! Un feia pel.licules de lladres i serenos i ara s'ha passat a pregonaire; l'altre, el nostre, ho ha estat tota la vida i ara se li escapen els lladres i els serenos. Ara aixo si, Connery no es famos per ser escoces sino per ser un bon actor i justament per aixo pot defensar internacionalment el seu pais, justament al contrari del que creu molta de la nostra gent, que es pensa que sera famosa pel sol fet de ser catala.

Mentre el mirall sigui Escocia, Palestina i el Timo(r) Oriental ho portem clar.

dimecres, 17 de gener de 2007

Mrs. Tracy

Quan vius a un pais estranger has de saludar tothom. Si no ho fas, quedes en fora de joc i no coneixes ningu. Algunes vegades m'he trobat, estant en un pub, que algu es posa a parlar amb mi sense que li hagi proposat conversa. Es molt possible que no tornis a veure a aquella persona amb la que comparteixes xarrera. Tant se val, la questio es dir alguna cosa. Tambe ho he vist als autobusos. No crec pas que sigui un tret de la personalitat anglesa, sino del fet de viure en una ciutat petita o en un poble gran. Adoro Londres, m'hi escapo un cop al mes. Pero m'encanten les ciutats petites, que tot queda de cami i pots anar a peu a tot arreu. Els pobles petits, de menys de deu mil habitants, d'altra banda, m'ofeguen.

Ahir esperava que obrissin la farmacia i davant meu feia cua una senyora d'una seixanta i mes anys. Parlava un angles molt polit. Un oncle seu havia estat brigadista internacional. Va estar molt contenta de trobar un catala. Em va preguntar si encara parlavem la llengua o si era una cosa de la gent gran.

-Be, es un idioma oficial, incomplet, costa entrar en certs ambits, pero si, s'ensenya a les escoles i hi ha alguns mitjans en catala.

-Es important que la gent estimi la llengua, oi? Els meus nets parlen un angles molt lleig. El meu oncle, quan va tornar a Devon, sempre s'entristia quan sentia a parlar d'Espanya. Pobres catalans, deia, els ho prendran tot.

Considero que els brigadistes eren uns il.luminats pels trinxeraires de l'epoca. Abstractament, en tinc mal concepte. Les histories personals, pero, m'entendreixen i els cops de pun sobre la taula que he donat quan he discutit sobre aixo, queden en un no res i si hagues conegut l'oncle de ben segur li hauria donat una abracada. D'altra banda, quan Mrs. Tracy va dir que era important estimar les coses, no vaig saber que dir, simplement, un "absolutely". Catalunya, un pais de perdedors, em sentia pitjor amb aquest "pobres catalans", que no pas que es es referis al pais com una part d'Espanya. Espanya no es el problema.

dimarts, 16 de gener de 2007

Una reina per als francesos

Aqui s'han pres de molt bon humor la noticia de que el 1956 el primer ministre frances, Guy Mollet, va proposar una unio comuna entre el Regne Unit i Franca. Ahir la BBC va donar a coneixer uns documents antics de l'arxiu nacional britanic que demostren que es va considerar la idea. El primer ministre frances era un anglofil i el primer ministre britanic un francofil. Amb tot, la proposta francesa no fou acceptada pels britanics. Mollet, Paris i Londres

Avui tots els diaris publiquen la noticia. El tractament ironic del Times es magnific. El titol es "S'il vous plaît ... can we be British, too?". El corresponsal a Paris, Charles Bremner, explica la curiositat i finalment entra al joc de la historia ficcio: si aquesta paisos s'haguessin unit l'Arsenal no tindria tans jugadors estrangers, els trens serien puntuals, s'acabarien les disputes sobre el brie de Somerset i el xampany de Sussex, l'industria automobolistica encara seria prospera, Anglaterra hauria guanyat mes d'un Mundial de futbol, etc.

Le Monde tambe dona la noticia, pero sense el sentit de l'humor. Ja ho diuen per aqui, aquests francesos no saben riure.

Dos companys de feina em diuen que, ara que els escocesos es volen independitzar, perque els catalans no ens ajuntem a l'imperi britanic."Veuriem el Barca cada quinze dies, no esta malament. A mes, ja teniu la bandera de Sant Jordi. Ja ho veus, no us insultarem, eh?"

divendres, 12 de gener de 2007

Quatre ratlles sobre Escocia

Aquests dies de Nadal uns amics em preguntaven sobre la situacio politica d'Escocia. Ben poca cosa en se, tret de les informacions publicades. Escocia figura al mapa europeu redreçable dels sobiranistes catalans. Les enquestes i l'estat d'opinio sobre una secessio van be per al Partit Nacional Escoces.

Cal anar molt en compte, pero. Els anglesos es defineixen identitariament a l'exterior com a anglesos, no com a britanics. Quan preguntes sobre aixo, no s'exciten. Tampoc els avantpassats trenquen la pau dels cementiris ni sents comentaris apocaliptics que anuncien grans calamitats. Amb els que he parlat tots diuen el mateix: els anglesos estan a favor de la independencia d'Escocia i tambe de la unificacio politica irlandesa. Son un altre pais i si la volen, endavant. Ara, aixo si, algu puntualitza: les plataformes de petroli del mar del nord son britaniques i si no volen ser britanics, es quedaran sense el petroli.

El govern britanic ha fet una cosa molt curiosa. Esta enviant institucions estatals a Escocia. L'agencia tributaria, per exemple, te la seu a Edimburg. No te res a veure, doncs, amb el trasllat de la Comissio del Mercat de les telecomunicacions a Barcelona.

Amb tot, a Anglaterra els acudits sobre els escocesos son coneguts. Els donen la fama de salvatges, avars i allunyats dels topics valors anglesos. Em deia un: "jo serraria l'illa i d'un cop de peu els enviaria a l'artic".

Ultimament esta sorgint un moviment a la Cornualia. Aixo hja no els fa tanta gracia perque aquest comtat si que forma part del pais angles. aquest tambe el tracten amb menyspreu: "volem Cornualia a les Nacions Unides!", diu un i la sortida es acompanyada amb riallades.

Si catalunya te una historia, unes institucions, una llengua, etc., no entenen perque el govern espanyol es nega a un referendum. Be, els dic, Espanya no creu que siguem Escocia, sino Cornualia. "OK, ara ho entenem tot", diuen.

dimecres, 10 de gener de 2007

Liverpool -Arsenal

Exeter es un poble i ens coneixem tots. Martin Kollar es un txec que ven una mica de tot. Te muntat una mena de consolat i una xarxa de contactes molt bona. Abans de les vacances de Nadal vam trobar-nos. Va preguntar per si podia parlar amb l'amo del pub on vaig treballar-hi per col.locar dues noies de Praga que vindrien al gener. Tambe volia dues samarretes, una de l'Eto'o i l'altra del Ronaldinho, pero les volia comprades a la botiga del Barca, amb la bossa de Barcelona i el tiquet. La compra on line, per a ell, tenia menys valor. Pensava en l'arribada triomfal que faria a casa dels seus nebots. Va preguntar-me si necessitava alguna cosa: un ordinador portatil, una habitacio per un amic, marihuana, etc. Vaig demanar per una entrada per al partit de la segona volta a Anfield Road, al mes de marc. A Anglaterra hi ha abonaments diferents per la premier i la lliga de campions i encara no es pot comprar entrades. A mes, la capcitat de l'estadi es per a 45.000 espectadors. Va dir-me que em seria mes facil trobar l'entrada a traves del Barca, i mes si soc soci. Un apunt: el carnet i l'abonament del Barca son ridiculament barats comparats amb els d'aqui. El de l'Arsenal, per exemple, costa 3000 lliures per temporada, 4.500 euros.


Ahir vam tornar a trobar-nos al Duke of York, tot veient el partit Liverpool i l'Arsenal. Quin partit! El resultat final fou 3 a 6. Un espectacle grandios. I el pub ple de gent, animant els dos equips, atmosfera plena de fum, les pintes de cervesa volen i dues cambreres rosses de pits voluminosos resignades a les mirades i estranyades si entra un client i no les fita. Diuen que el Duke of York es el pub mes fatxa de la ciutat. Be, aixo gho diuen dues catalanes globofobes i vegetarianes. Esta decorat amb fotos de futbolistes gloriosos, herois militars i postals antigues de Devon. No si els amos son fatxes o no; ahir tenia una vitalitat impressionant.

dimarts, 9 de gener de 2007

El 2006 i el 2007

Fa rabia que em trobi tant be a Anglaterra i que quan vagi a Catalunya em passin coses dolentes que no succeeixen la resta de l'any. Quan vaig anar-hi pel novembre un caixer automatic va empasasar-se la tarja de credit del banc angles i no va donar-me els diners i vaig haver esperar a la tornada per recuperar les dues coses. Ara, per Nadal, vaig perdre el telefon mobil, se'm devia caure dins del taxi. Vaig trucar a un telefon "d'objectes perduts al taxi". Deu ser interessant treballar en aquesta oficina: quines coses es deixa la gent dins un taxi, totes urgents i imprescindibles, segur: papers importants, diners, telefons, agendes, i d'altres de mes increibles. Totes aquestes son dificilment recuperables, doncs, quan hi truques, et demanen si saps el numero de la llicencia o la matricula del cotxe o si tens el rebut. Dones Poca ajuda quan dius que eres a tal hora a Francesc Macia i que era un Volkswagen Passat. Nomes queda la extrema voluntat del taxista que obri el mobil i miri l'agenda i busqui el numero "casa". Quan un esta desesperat perque espera unes trucades urgents de feina i no sap els numeros de memoria pensa totes aquestes coses.

Es cert, he escrit "casa", es aixi com tinc apuntat el numero on viuen els pares. Segueixo considerant Catalunya casa meva, malgrat tot. No fa gaire que soc fora i no puc dir que sigui un catala ressentit, dels que marxen maleint-t'ho tot, com aquell personatge de la pel.licula Cinema Paradiso, que abans de marxar a Alemanya, va escupir la terra. Fa quatre anys era a Ginebra amb dos companys de la universitat, una dona que parlava catala ens va dir maleducats perque anavem caminant pel mig de la vorera i, segons ella, parlavem fort. Havia marxat molts anys abans i ens va dir unes quantes perles del pais. Estimo el pais, malgrat que hi hagi tantes coses que no m'agraden i que s'haurien de canviar. Esclar que el tripartit no s'anomena i que s'ha d'amagar. Es molt mes agradable dir que aquella franja que Ronaldinho porta a l'esquena es la bandera del pais de l'equip.

Si que crec que el fet de marxar es el millor que he fet a la vida, havia d'escampar la boira. Pero no vull que em passi allo que diu Joan sales a "Incerta Gloria": quan un metge pren el pols al pacient ha d'estar segur que ha entomat el brac del pacient i no el seu. Vull dir que es important separar les vicissituds personals i la del pais. Anglaterra em sembla meravellosa perque ha estat el lloc on he marxat. Jo volia marxar i de ben segur que a un altre lloc tambe hi hagues estat be. i si a Catalunya estava agobiat, el pais no en tenia la culpa, eren les circunstancies personals. I ara les circunstancies i la feina poden portar-me lluny geograficament. Es possible que ben aviat em toqui tornar a fer les maletes. Estic en estat de bona esperanca, de noticies de feina, ep! Si, si, estic impacient i em costa dormir.

divendres, 5 de gener de 2007

Oi, Ridao?

Si vaig a la Placa del Doctor Letamendi i tiro una pedrada contra la delegacio d'hisenda, si m'enxampen, em trobare una denuncia de l'Agencia Tributaria.

Si Eta va a Barajas i tira una bomba i destrueix una terminal d'aeroport, pagada amb impostos, si la policia enganxa els culpables, hauran de pagar les destrosses?

De ben segur que algu ja ha calculat quants milions han costat tants anys de terrorisme. Aquesta balanca fiscal tambe m'interessa. Mes que res, per callar tantes boques estupides que hi ha a Catalunya. Oi, Ridao?

dijous, 4 de gener de 2007

La grip

He passat un dia i mig al llit per una mena de grip. També hi han caigut els meus germans i els pares. En el meu cas, per sort, la febre no ha anat més enllà dels 38. Patia perquè demà he de marxar de nou cap a Anglaterra.

Dos o otres dies al llit van molt bé. Reposes i sues. El meu pare no pot sentir dir aquestes coses, "amb la feinada que tinc!". És un esperit inquiet i el fet d'haver d'estar al llit encara el posa més nerviós.

Avui m'he llevat, m'he dutxat i he baixat a buscar el diari. Si tot plegat hagués passat vuitanta anys enrere, qui sap, ara seríem tots morts.

Què tal, senyor Genís, té gaire por? -Jo no, senyor. No vull fer valenties
temeràries, però estic molt tranquil. M'he posat sofre a les plantes dels peus,
¿m'entén, vostè? Porto lo canonet de càmfora, que mai no és mal; vaig un poc més
abrigat, ¿em comprèn?; rego la casa amb cloro, aromatiso bé les viandes, prenc
te amb aiguanaf, sí, senyor, no surto de nits, he fet llogar una casa a la
muntanya per si un acàs, no treballo per no amoïnar-me, i m'entretinc en
pensaments agradables. Ara me'n vaig a comprar un ninxo, que la dona no està
gaire bona.

Robert Robert
Barcelona avui en dia
Editorial Empúries

(Escrit a mitjans del segle dinou)

dimarts, 2 de gener de 2007