Mrs. Tracy

Quan vius a un pais estranger has de saludar tothom. Si no ho fas, quedes en fora de joc i no coneixes ningu. Algunes vegades m'he trobat, estant en un pub, que algu es posa a parlar amb mi sense que li hagi proposat conversa. Es molt possible que no tornis a veure a aquella persona amb la que comparteixes xarrera. Tant se val, la questio es dir alguna cosa. Tambe ho he vist als autobusos. No crec pas que sigui un tret de la personalitat anglesa, sino del fet de viure en una ciutat petita o en un poble gran. Adoro Londres, m'hi escapo un cop al mes. Pero m'encanten les ciutats petites, que tot queda de cami i pots anar a peu a tot arreu. Els pobles petits, de menys de deu mil habitants, d'altra banda, m'ofeguen.

Ahir esperava que obrissin la farmacia i davant meu feia cua una senyora d'una seixanta i mes anys. Parlava un angles molt polit. Un oncle seu havia estat brigadista internacional. Va estar molt contenta de trobar un catala. Em va preguntar si encara parlavem la llengua o si era una cosa de la gent gran.

-Be, es un idioma oficial, incomplet, costa entrar en certs ambits, pero si, s'ensenya a les escoles i hi ha alguns mitjans en catala.

-Es important que la gent estimi la llengua, oi? Els meus nets parlen un angles molt lleig. El meu oncle, quan va tornar a Devon, sempre s'entristia quan sentia a parlar d'Espanya. Pobres catalans, deia, els ho prendran tot.

Considero que els brigadistes eren uns il.luminats pels trinxeraires de l'epoca. Abstractament, en tinc mal concepte. Les histories personals, pero, m'entendreixen i els cops de pun sobre la taula que he donat quan he discutit sobre aixo, queden en un no res i si hagues conegut l'oncle de ben segur li hauria donat una abracada. D'altra banda, quan Mrs. Tracy va dir que era important estimar les coses, no vaig saber que dir, simplement, un "absolutely". Catalunya, un pais de perdedors, em sentia pitjor amb aquest "pobres catalans", que no pas que es es referis al pais com una part d'Espanya. Espanya no es el problema.