Ves al contingut principal

Quatre ratlles sobre Escocia

Aquests dies de Nadal uns amics em preguntaven sobre la situacio politica d'Escocia. Ben poca cosa en se, tret de les informacions publicades. Escocia figura al mapa europeu redreçable dels sobiranistes catalans. Les enquestes i l'estat d'opinio sobre una secessio van be per al Partit Nacional Escoces.

Cal anar molt en compte, pero. Els anglesos es defineixen identitariament a l'exterior com a anglesos, no com a britanics. Quan preguntes sobre aixo, no s'exciten. Tampoc els avantpassats trenquen la pau dels cementiris ni sents comentaris apocaliptics que anuncien grans calamitats. Amb els que he parlat tots diuen el mateix: els anglesos estan a favor de la independencia d'Escocia i tambe de la unificacio politica irlandesa. Son un altre pais i si la volen, endavant. Ara, aixo si, algu puntualitza: les plataformes de petroli del mar del nord son britaniques i si no volen ser britanics, es quedaran sense el petroli.

El govern britanic ha fet una cosa molt curiosa. Esta enviant institucions estatals a Escocia. L'agencia tributaria, per exemple, te la seu a Edimburg. No te res a veure, doncs, amb el trasllat de la Comissio del Mercat de les telecomunicacions a Barcelona.

Amb tot, a Anglaterra els acudits sobre els escocesos son coneguts. Els donen la fama de salvatges, avars i allunyats dels topics valors anglesos. Em deia un: "jo serraria l'illa i d'un cop de peu els enviaria a l'artic".

Ultimament esta sorgint un moviment a la Cornualia. Aixo hja no els fa tanta gracia perque aquest comtat si que forma part del pais angles. aquest tambe el tracten amb menyspreu: "volem Cornualia a les Nacions Unides!", diu un i la sortida es acompanyada amb riallades.

Si catalunya te una historia, unes institucions, una llengua, etc., no entenen perque el govern espanyol es nega a un referendum. Be, els dic, Espanya no creu que siguem Escocia, sino Cornualia. "OK, ara ho entenem tot", diuen.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…