dimarts, 9 de gener de 2007

El 2006 i el 2007

Fa rabia que em trobi tant be a Anglaterra i que quan vagi a Catalunya em passin coses dolentes que no succeeixen la resta de l'any. Quan vaig anar-hi pel novembre un caixer automatic va empasasar-se la tarja de credit del banc angles i no va donar-me els diners i vaig haver esperar a la tornada per recuperar les dues coses. Ara, per Nadal, vaig perdre el telefon mobil, se'm devia caure dins del taxi. Vaig trucar a un telefon "d'objectes perduts al taxi". Deu ser interessant treballar en aquesta oficina: quines coses es deixa la gent dins un taxi, totes urgents i imprescindibles, segur: papers importants, diners, telefons, agendes, i d'altres de mes increibles. Totes aquestes son dificilment recuperables, doncs, quan hi truques, et demanen si saps el numero de la llicencia o la matricula del cotxe o si tens el rebut. Dones Poca ajuda quan dius que eres a tal hora a Francesc Macia i que era un Volkswagen Passat. Nomes queda la extrema voluntat del taxista que obri el mobil i miri l'agenda i busqui el numero "casa". Quan un esta desesperat perque espera unes trucades urgents de feina i no sap els numeros de memoria pensa totes aquestes coses.

Es cert, he escrit "casa", es aixi com tinc apuntat el numero on viuen els pares. Segueixo considerant Catalunya casa meva, malgrat tot. No fa gaire que soc fora i no puc dir que sigui un catala ressentit, dels que marxen maleint-t'ho tot, com aquell personatge de la pel.licula Cinema Paradiso, que abans de marxar a Alemanya, va escupir la terra. Fa quatre anys era a Ginebra amb dos companys de la universitat, una dona que parlava catala ens va dir maleducats perque anavem caminant pel mig de la vorera i, segons ella, parlavem fort. Havia marxat molts anys abans i ens va dir unes quantes perles del pais. Estimo el pais, malgrat que hi hagi tantes coses que no m'agraden i que s'haurien de canviar. Esclar que el tripartit no s'anomena i que s'ha d'amagar. Es molt mes agradable dir que aquella franja que Ronaldinho porta a l'esquena es la bandera del pais de l'equip.

Si que crec que el fet de marxar es el millor que he fet a la vida, havia d'escampar la boira. Pero no vull que em passi allo que diu Joan sales a "Incerta Gloria": quan un metge pren el pols al pacient ha d'estar segur que ha entomat el brac del pacient i no el seu. Vull dir que es important separar les vicissituds personals i la del pais. Anglaterra em sembla meravellosa perque ha estat el lloc on he marxat. Jo volia marxar i de ben segur que a un altre lloc tambe hi hagues estat be. i si a Catalunya estava agobiat, el pais no en tenia la culpa, eren les circunstancies personals. I ara les circunstancies i la feina poden portar-me lluny geograficament. Es possible que ben aviat em toqui tornar a fer les maletes. Estic en estat de bona esperanca, de noticies de feina, ep! Si, si, estic impacient i em costa dormir.

Publica un comentari a l'entrada

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes e...