dimecres, 15 de juliol de 2009

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país.
Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames.
Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joan Capdevila, en Jordi Cortada i l'Enric Vila. El lloc no era el més indicat, la megafonia fallava i em va donar la impressió que no acabava d'estar ben organitzat. I vaig posar fil a l'agulla amb en Quim Torra per fer una presentació a Corbera al setembre.

dimarts, 16 de juny de 2009

Cristiano Ronaldo i l'arquebisbe de Barcelona

Mai proposaré en Martínez Sistach com a president del Barça. Acaba de dir que els fitxatges del Reial Madrid són inmorals. La crisi i l'atur, no pas un fevor barcelonista, en són les causes d'aquesta inmoralitat segons sa eminència. El cardenal es pren el futbol amb massa seriositat. Si vol que parlem de diners, que digui quants milions d'euros els catalans donem per aquestes dates a la conferència episcopal espanyola. Amb aquests diners, potser els bisbes catalans podrien fitxar Cristiano -esclar- Ronaldo.
Em vé al cap una frase de Josep Pla que diu "posa a governar els virtuosos i el poble es morirà de fam". És una frase carregada de mala llet i de saviesa que em sembla que la va treure dels textos de Maquiavel sobre Titus Livi. De fet, proposaria Sistach per a poquets càrrecs, entre els quals incloc, esclar, el d'arquebisbe de Barcelona. És una persona que confón la bondat amb anar arronsat pel món.

dimarts, 9 de juny de 2009

Ereccions europees

Francesc Pujols va dir que la humanitat conservaria el matrimoni i l'adulteri tal com conserva el partit conservador. Una bona manera de saber com és un país és fixar-se en què diu aquest partit. Així, qualsevol persona amb una mica de sentit de les coses sap que el partit conservador italià, alemany, espanyol o britànic diuen coses diferents. Un socialista anglès i un espanyol s'assemblen molt més que un tory i un pepero, per exemple.
He llegit poques anàlisis d'aquestes eleccions a l'eurocambra. De moment, la que m'ha agradat més és la de Juan Pedro Quiñonero. Diu, per exemple, que els presidents espanyol, britànic i portuguès -tots d'esquerres- donarien suport a la reelecció del conservador Barroso a la Comissió Europea. Però en canvi, varis presidents conservadors voldrien posar-hi Felipe González.
Pel que fa a Catalunya n'hi ha que estan contents de la baixada dels socialistes. Crec que han baixat poquíssim si ho comparem amb la campanya que han fet, amagant els candidats de les llistes, dient que a l'eurocambra defensarien altres coses que els interessos nacionals i fent de nou una aportació a l'estultícia. A les properes eleccions poden presentar el Patufet o la Ventafocs i seguiran traient molts, molts vots. Tremosa, Junqueras, Vidal-Quadras i fins i tot Romeva es mereixien molta més sort amb el país. Però la majoria de catalans han preferit votar el partit dels tontos.

dimecres, 3 de juny de 2009

Lladres i serenos

Clyde Champion Barrow i la seva companya Bonnie Parker van morir a Louisiana el 23 de maig de 1934 a causa dels trets de la policia. Tot just fa 75 anys. Bonnie i Clyde són la parella de criminals més famosa dels últims temps. El FBI acaba d'alliberar mil pàgines inèdites sobre les investigacions i pistes ocultes per celebrar l'efemèride.

L'imaginari popular alimenta aquesta mena d'històries. Des de fa uns mesos em dedico a endreçar una colla de papers vells del meu avi. Ahir desfeia uns plecs de diaris de bastant cap aquí i vaig trobar l'Avui del 12 d'abril de 1992. A la contraportada Ramon M. Espadaler parla d'aquestes coses:

Pervivència de Dickens

És possible que amb una mica de paciència algú arribi algun dia a fer una tipologia de les diferents formes de furtar que hi ha a Europa, en funció de l'àrea cultural a què pertany el pillastre. A mi no m'agrada gaire la novel·la de lladres i serenos, i per tant, no em sento en disposició de fer-la. Una vegada, a l'estació de Milà, uns vailets m'invitaren a robar. Me'n desfiu amb les meves paraules més complimentoses. És probable que semblant oferta indiqui alguna cosa. No ho sé. En el país, no conec gaire l'afer. La contribució catalana al Quixot, ultra al Tirant, se centra en Perot Rocaguinarda, i entre mots castellans, la paraula lladres ressona. A l'Ateneu vaig llegir el procés de Serrallonga en els documents originals, i em vaig quedar de pedra picada. Eren uns assassins. El rector de Vallfogona escriví un sonet molt dur contra el bandolerisme del Montseny, del qual tots els estrangers se'n queixen. Els castellans, en canvi, el lloen. És curiós. Quant al tema hodiern, em quedo amb els manguis de Ferran Torrent: Penjoll i companyia, partidaris de la propietat privada, gent de tota la vida.

Un meu amic Manuel Rodés -navegant vocaciona, que contempla el mar amb una intensitat agosarada, gairebé metafísica- m'ha fet a mans un retall del Guardian -diari seriós i que esquerraneja- que explica una història sensacional, que qui es vulgui dedicar a l'estudi d'aquest assumpte hauria de conèixer. Fa unes setmanes va tenir lloc l'enterrament de la Reina de les pispes de botigues, Shirley Pitts, traspassada als 57 anys, i que aplegà un seguici nombrós i circumspecte que acompanyà al llarg de vint milles la difunta fins al cementiri de Lambeth, prèvia cerimònia -catòlica-, on reposa entre els seus dos germans: Henry, famós lladre de bancs, i Charlie, segrestador ambiciós i sense fortuna. Aquesta dama tenia al seu servei un exèrcit de pispes juvenils als quals ensenyava ofici i doctrina, i per als quals, segons declaracions, era més que una mare, car els acollia i treia de misèria, que treballaven a tot Londres.

El seu fill, notable arquitecte, reconeix que feren també algunes "excursions" a França. Les botigues de Londres la temien. Harrods, la botiga preferida d'aquesta dama i els seus vailets, li envià un elegant i majestuós ram de lliris. Al costat d'aquests nois desolats, i dels seus set fills, s'hi reuní el més distingit de la delinqüència britànica: famosos aimadors de joies, fins atracadors, i àdhuc Buster Edwards, cervell no pas petit en el robatori al tren de Glasgow. Damunt la tomba, dues paraules compostes amb flors: "Gone shopping". Tota una lliçó: "ha anat de botigues".

dilluns, 1 de juny de 2009

Quan algú et fa enfadar

Un home diu a un amic seu: -veus aquell cavall que hi ha allà baix? És maco, oi? És fort i jove. Guanya curses i fa feines del camp. És net i intel·ligent. Té cura de les seves coses i parla tres idiomes. A més, pots enviar-lo a mercat tot sol amb la llista de la compra i sempre torna amb els productes i el canvi exacte. Darrerament li he ensenyat a escombrar i netejar la casa. I ho fa molt bé. Te'l venc per 500 lliures.

L'amic li compra de seguida.

Es troben 15 dies més tard. El comprador li diu que se sent estafat, que el cavall no fa res del que li va dir i a més és lent, vell i està malalt. El venedor li diu: -si continues parlant tant malament del teu cavall no el vendràs mai.

dijous, 14 de maig de 2009

Sant Pere Regalat. Quaranta dies de títols

Ahir va ser el dia de Sant Pere Regalat. Diuen que si plou el 13 de maig, vindran quaranta dies de pluja. Sant Pere Regalat va ser un franciscà castellà que és el patró dels toreros i que també el volen fer protector dels internautes contra les desconexions, virus i altres problemes informàtics.

Sant Pere Regalat tenia el do de la bilocació tant de viu com de mort. Ahir era el seu dia i el Barça va guanyar el seu primer títol. El Barça semblava que jugava amb 15 jugadors per l'òptima col·locació dels jugadors, per la rapidesa de les passades i la precisió del seu joc. I Per la seva paciència, una santa virtud.

Sant Pere Regalat té un retaule a la capella del Roser de l'església d'Algaida, a Mallorca, l'illa en la qual el Barça guanyarà la lliga el proper cap de setmana. Si algun internauta mallorquí em llegeix, li demano que s'acosti a Algaida i posi tres ciris al nostre sant patró suplicant, en aquest cas, la trilocació.

dimecres, 29 d’abril de 2009

Ahir potinejava el format i van desaparèixer alguns enllaços als blogaires. Ho arreglaré ben aviat.

Que el nou institut porti el nom de Josep Pla

Diumenge vam aprofitar la presentació d'"El nostre heroi Josep Pla" per a demanar a l'equip de govern municipal que el nou institut de Corbera porti el nom de Josep Pla. Tot i que la proposta, de moment, ha estat ben rebuda- vull dir que els detractors encara estan en silenci- en Sostres ens va comentar que costarà: ell mateix va estudiar al CIC, una escola catalanista on Josep Pla no va ser matèria d'estudi a batxillerat. En Vila va insistir que encara ens movem amb un marc mental espanyol que complica l'explicació de fets obvis. L'acte va ser força concorregut. La fotografia és una gentilesa d'en Jordi Bru, cap de Comunicació de l'Ajuntament (gràcies, Jordi).
Per part nostra vam entregar als assistents un full amb 10 motius, que són aquests:

1. Que un institut porti el nom de Josep Pla és un homenatge triple i compartit. En primer lloc, el geni de Palafrugell resistí admirablement la dictadura i va deixar les coses preparades per a que altres generacions continuessin fent camí. En segon lloc, és un homenatge a totes les persones que aconsegueixen dur a terme allò que es proposen en qualsevol àmbit de la vida. I en tercer lloc és un reconeixement públic a tots els escriptors i lectors de les lletres catalanes.

2. Per la seva feina fecunda i generosa. Josep Pla va dedicar tota la seva vida a deixar una obra sòlida i extensa que fés front a la destrucció de la literatura catalana i a l'intent de genocidi cultural. L'Obra Completa està formada per 44 volums, Són més de 20.000 pàgines, que retraten el país, l'època que va viure, el paisatge i la gent. No és un elogi excessiu dir que si Josep Pla hagués pertangut a una cultura amb estructures d’estat hauria pogut rebre el Premi Nobel de Literatura.

3. Va crear un públic lector en català com no n’hi havia hagut fins aleshores. Per la seva capacitat de desvetllar una emoció vital i profunda, de gran volada, ben lliure de la carrincloneria.

4. Pel seu coneixement del Baix Llobregat. Durant les seves estades a Martorell, va debatre vàries vegades amb el senyor Isidre Clopas, l'autor de les Notes Històriques de Corbera de Llobregat. D'aquestes trobades en van sorgir les referències a la geografia i la personalitat del Baix Llobregat dels volums 10 i 30 de l'Obra Completa. Per cert, el senyor Clopas també necessita un gran homenatge ben aviat.

5. Per la seva lluita permanent contra el provincianisme i qualsevol forma de censura. Pla és un creador de llibertat que refusa el dogma i el sectarisme ideològic dels que que neguen la realitat.

6. Per la seva idea global sobre els Països Catalans. Josep Pla tenia clar que el seu país era on ell deia “bon dia” i li responien “bon dia”. Va insistir en apropar-se als lectors del Rosselló, el País Valencià i les Illes.

7. La complexitat i riquesa de la seva obra són un reflex de l’època i del país. Josep Pla fa de pont entre l’època de la república i la recuperació de la Generalitat en un periode llarg sense unes institucions pròpies que promoguessin la cultura catalana.

8. És el primer escriptor modern de llibres de viatges en català. Corresponsal de premsa a les principals capitals europees i americanes durant vint anys, Josep Pla parlava varis idiomes i era un ferm defensor de la vocació mediterrània i europea de Catalunya.

9. Per haver conservat la memoria histórica del país, de la vida quotidiana anterior a la guerra civil i les paraules antigues dels pescadors, els pagesos i de les tertúlies de cafè d’abans.

10. Perquè el 1997 es celebrà arreu del país “L’any Pla” en commemoració del centenari del seu naixement i a Corbera no s’hi féu cap referència. Més val tard que mai.

dilluns, 27 d’abril de 2009

Un lloc en el món

Ahir diumenge a Corbera vam presentar "El nostre heroi Josep Pla" amb l'Enric Vila i en Salvador Sostres. Al matí l'acte perillava pels llamps i trons. El vam mantenir i abans de les 12 el sol ja brillava just quan els nostres convidats acabaven d'arribar. La gent va anar omplint l'estand. En Quim Torra va passar a veure'ns abans d'atendre un compromís familiar. Es van vendre una bona quantitat de llibres, els assistents van poder saludar en Vila i en Sostres. Vam tirar quatre fotos i vam reivindicar que el nou institut de Corbera porti el nom de Josep Pla (d'això en parlaré demà).

Em sento molt bé en aquesta posició de tercera fila entre els autors i el públic general i amb més llibertat de moviments que els regidors municipals. Muntar actes, enviar les invitacions, penjar quatre cartells i empaitar la gent per a que hi assisteixi.

Algú dirà que és una feina avorrida. Tot al contrari. Crec que és una feina idònia per als que no destaquem massa en res, però tenim un mínim sentit per adonar-nos de les coses que paguen la pena.

Ara mateix m'agradaria tenir molts més diners per a poder pagar un estand de més categria i comfortabilitat i no haver de preguntar quin sobre és més barat o imprimir les cartes a la imprempta. I altres coses que m'han passat pel cap.

Doncs això, seguirem reunint-nos algun vespre que no jugui el Barça i anirem organitzant actes com aquest. La nostra vanitat queda saciada amb un agraïment sincer dels autors i amb una dedicatòria un xic diferent al llibre.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Ara Carretero

L'efervescència independentista és més aviat un foc d'encenalls mediàtic o una marxa imparable cap a l'estat propi?

S'estan produint uns processos simultanis de gran explosivitat. Per una banda, es cremen etapes amb molta rapidesa i de l'altra, estan sortint ciris trencats per totes bandes: des del Facebook es va organitzar una marxa independentista a Brusel·les amb molt d'èxit; El Matí ha adoptat el format d'associació i convida a l'humanisme cristià que hi ha en totes les formacions polítiques; Ignasi Guardans se'n va a treballar per al govern espanyol; a Josep Piqué li faria gràcia entrar a la Casa Gran. L'últim cas és Joan Carretero, que ofereix una proposta independentista transversal.

Tot plegat esdevé amb el govern Montilla que fa l'orni, atemorit i preocupat per la supervivència, i l'oposició que obre la Casa Gran a tutti quanti, però alhora dubta o espera a veure com quallen aquestes sinergies.

La situació és molt interessant, més quan el concepte clàssic de partit polític a l'europea i de militant està quedant obsolet. Si no es creen sistemes de llistes obertes perderem moltes energies i tots aquells amb coses a dir (El Matí, Carretero, Piqué, Guardans, etc.) quedaran ofegats per aquest sistema obsolet.

dilluns, 20 d’abril de 2009

El nostre heroi Josep Pla

Diumenge 26, a les 12, presentarem "El nostre heroi Josep Pla" a Corbera de Llobregat. Ho farem a l'estand principal de la Fira Innova ( Passeig dels Arbres - Plaça dels Països Catalans).

La presentació anirà a càrrec de Salvador Sostres. Ambdós escriptors debatran amb els assistents i l’Enric Vila signarà el llibre a tots els que ho desitgin.

Ah, i a més hi haurà una sorpresa final.



dissabte, 18 d’abril de 2009

Arenes movedisses

Des de fa dies tinc un mal de queixal intermitent. Tot i que és d'aquells que et pugen al cap i et deixa la galta rebregada, encara no ha aconseguit fer-me posar de mal humor. Aquest matí he quedat amb un amic per fer un cafè. Potser hauran estat el parell de cigarrets o el cafè, el company inseparable de la geniva ha tornat.

Mentre xerràvem, un conegut setciències local ens ha vingut a saludar. -Escolta- em diu- tu estàs al darrere de la presentació d'un llibre sobre Josep Pla, oi? -Sí, noi, i al davant també. -Doncs mira- segueix- que us dediqueu a rentar la cara als col·laboracionistes ara?

Diumenge dia 26 l'Enric Vila i el Salvador Sostres vindran a presentar “El nostre heroi Josep Pla” Aquests dies d'enviar cartes i penjar cartellets estan sent molt interessants. No sabia que la revista Sàpiens, més citada que llegida, tingués tants seguidors.

De tornada a casa, el mal de queixal ja ha desaparegut. Ssuposo que els comentaris de l'impugnador m'han fet veure unes infeccions més potents. El bon humor segueix intacte. Passo per la farmàcia, recullo la recepta de l'antibiòtic i comencen a caure quatre gotes. Veig que algú ha escrit “Elena te quiero” en un dels cartells de la presentació. Anem fent feina, penso, la gent comença a declarar les seves intencions. Continuo celebrant que encara estic en pau amb la humanitat.

dimecres, 15 d’abril de 2009

De guardans i ases...

La setmana de Pasqua va començar amb una pudoreta: la nova cadira de l'Ignasi Guardans, tant cofoia com fishy. En Toni Aira ho explica molt bé avui al Singular Digital.

Enmig del garbuix de l'endogàmia dels partits polítics, de les llistes obertes i de la xerrameca sobre les noves formes de participació, hem tornat a exercir allò que fem quan volem ser normals i no ens veiem amb cor de ser-ho: fer passar bou per bèstia grossa.

-Bon dia, què hi ha l'Ignasi Guardans?
-No, és a Nicaragua.
-En una missió de la UE?
-No pas, ha anat a buscar la butlleta de militant. I a més, el filmaran i tot.

dimarts, 7 d’abril de 2009

Doncs sí, en defensa de Jiménez Losantos

Sembla que la propera temporada Federico Jiménez Losantos no dirigirà el programa matinal de la COPE.

Els bisbes espanyols ho han fet d'una manera indigna davant d'un locutor que ha donat un lideratge a ses eminències que mai havien somniat. Si creuen que aquest senyor ja no pot fer el programa, que li diguin a la cara i el facin fora. Oriol Domingo ho explica molt bé al seu blog de La Vanguardia. Però han actuat com aquells directors d'un mitjà que volen i dolen, que es moren de ganes d'engegar l'enfant terrible de la casa, però tenen por de la reacció i acaben donant-li un programa secundari. Si fa o no fa, els bisbes espanyols han actuat com els de Catalunya Ràdio amb en Bassas.

D'altra banda, mai no he entès aquesta morbositat catalana d'escoltar el Jiménez Losantos o llegir El Mundo per allò què diuen. És el mateix cas del Pere Escobar i el Pitxi Alonso que estan tot el partit parlant de la pressió mediàtica que fan els diaris espanyols de Madrid. En definitiva, pur provincianisme que evidencia la baixa audiència, en aquest cas, de Ràdio Estel.

dijous, 2 d’abril de 2009

El dia de les vint-i-quatre paraules

Aquest és el títol d'una cançó d'Ovidi Montllor que intrigava els assistents al seus concerts.

Ramon Barnils ho explica molt bé en un article a La Vanguardia de 19 de març de 1995 d'homentage a l'Ovidi. El cantautor deia el títol "vint-i quatre paraules" i llavors recitava: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado". O sigui, la comunicació signada per Franco l'1 d'abril de 1939. Fa justament 70 anys.

Vint-i quatre paraules, precisament Ovidi va néixer el 4/02/42. Vull dir, que l'Ovidi Montllor és directament l'antònim dels que desfilaren a Burgos aquell dia. Desgraciadament només va poder viure 42+1 anys.

dimecres, 1 d’abril de 2009

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!
I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

dijous, 26 de març de 2009

Visca Cambó, mori...

Francesc Cambó és un dels polítics que em fa aixecar de la cadira. Per fotre-li un cop de puny que no li deixaria tornar a dir un discurs en sa puta vida o per abraçar-lo i repetir com un imbècil que és un geni.

Ara que es faran eleccions al Parlament Europeu, la cambra més fictícia d'Europa abans o després de la catalana, sentirem sermonets d'europeistes de despatx.

A l'anotació de 4 de maig de 1938 (llàstima, hauria estat bé que fos el dia 9, precisament el dia d'Europa), Cambó explica:

Qui ha fet més mal a la Societat de Nacions ha estat la burocràcia d'intel·lectuals que l'ha regida. Allí, enmig d'una caterva d'intel·lectuals, de tots els països, amb sous magnífics i poca feina, l'intel·lectual se sentia feliç. Allí podia discutir amb altres il·lusos com ell tots els problemes internacionals, podent arribar a creure's que influïa en el seu curs. Per a l'intel·lectual fracassat en el seu propi país, on difícilment arribava a guanyar-se la vida, Ginebra realitzava tots els seus somnis de grandesa.

dissabte, 21 de març de 2009

Els drets ciutadans de Homer Simpson

Un dia que esperava l'autobús d'un quart de nou del vespre al carrer Urgell, el tros entre el París i el Londres estava tallat per una manifestació. Vaig sentir unes veus que esgargamellaven vinyes verdes vora el mar! vinyes verdes vora el mar! vinyes... No faltaven els esquellots ni les cassoles ni els que aprofitaven l'estona per passejar el gos. En fi, cridaven illes verdes per al barri. Avui un article de Patricia Gabancho al País m'ha acabat d'esvair els dubtes sobre les veleïtats rapsòdiques dels veïns. Més que voler un trosset de jardí, els molesta una escola, els nens, les mares que aparquen com poden, etc.

Per una elemental llei estadística és molt possible que un manifestant del carrer Urgell sigui mestre de l'escola pública i que hagués fet vaga dijous passat en defensa, ai las!, de millors equipaments escolars. El cas d'aquest presumpte manifestant no està gaire allunyat de les reflexions metafísiques del senyor Scott Allan Witmer, de Pennsylvania. Fa pocs dies va ser enxampat conduint borratxo i va explicar al jutge que no obeeix les lleis federals perquè viu en ell mateix i no pas a Pennsylvania i que allí dins la policia no hi té jurisdicció.

divendres, 20 de març de 2009

El nostre heroi, Josep Pla

Amb tota seguretat les primeres paraules que un català sent al bressol literari o físic és que Josep Pla era franquista: Pla espia de Franco i carca. Vet aquí la lletania extraliterària recitada a les esglesioles del país.

Els escriptors ens interpel·len, però a vegades també van molt bé per abocar-hi tota la nostra ràbia i assenyalar-los com els culpables d'una tragèdia personal o nacional. Em penso que amb en Pla ha passat això: molts han volgut expiar-se assenyalant-lo amb ell. Ara que ja som una mica grans val la pena mirar de treure l'entrellat i esbrinar de què han servit tants anys dedicats a escriure.

Això és el que ha fet Enric Vila. Ahir al vespre va presentar el seu llibre "El nostre heroi, Josep Pla" a la Fundació Francesc Pujols, a Martorell. En Vila defensa amb convicció que la guerra civil i la dictadura són coses diferents. No es tracta d'un joc de mans: només així es pot entendre com visqueren els nostres escriptors i també els nostres avis els efectes de la dictadura. I permet avaluar la feina feta aquells anys i el substrat que disposem per a la independència.

-Catalunya és això -ens explica en Pla-: Martorell, Vilafranca, Manresa... Tot el demés són romansos.
-És clar -confirma en Pujols-. Per exemple, això de la república aquí Martorell ja ho tenim resolt. És a Barcelona que no us acabeu de posar d'acord...

Josep Maria Planes
Imatges, 2 de juliol de 1930

dimecres, 4 de març de 2009

El nou format dels pronunciamientos

Els autors estrangers que estudien la història espanyola no troben una traducció exacta de la paraula "pronunciamiento" en els seus respectius idiomes. Es tracta d'un fenomen espanyol consistent en la suplantació de legitimitats.

Avui qui imposa aquest xoc no és l'exèrcit, sinó són els grups que han aconseguit menys representació parlamentària. Els seus autors s'emparen en el reglament de la Cambra i la llei electoral. Ningú pot qualificar-ho d'il·legal. Tampoc creien els militars que les seves accions fossin il·legals: creien que havien d'actuar quan la pàtria estigués en perill. L'objectiu segueix sent el mateix: desautoritzar la voluntat majoritària amb una particular interpretació del bé comú.

Aquesta pràctica ha tingut un origen municipal i s'ha estès als Parlaments català i ara el basc. Poden ser efectius, poden aonseguir els objectius desitjats, tal com ho eren el el seu anterior format. Ara, el principi d'igualtat i la democràcia, per a que funcionin, demanen una jerarquia de valors que si els rebaixem és una tornada als pronunciamientos en versió decimonònica o del segle XXI.

dissabte, 28 de febrer de 2009

Els "crai" de tot arreu

L'altre dia vaig rebre per correu un regal d'aniversari. Me'l va fer una noia romanesa que es diu Marica i que vaig conèixer a Anglaterra i ara estudia a Salamanca. Em va regalar un llibre que diuen que és la millor novel·la de la literatura romanesa del segle 20. Es titula "Los depravados príncipes de la vieja corte" i fou escrit per Mateiu I. Caragiale. Tot just acaba de ser traduït per primer cop a la llengua espanyola per l'editorial El Nadir.

La Marica em fa notar que el títol original és "Craii de curtea-veche" i que per tant, la paraula "crai", en romanès, tant vol dir príncep com llibertí o disolut. La polèmica està, doncs, amb l'afegitó de "depravado". Podien haver posat llibertí.Són només raons comercials per a que quedés un títol amb més impacte? M'anima a llegir el llibre i esbrinar perquè els traductors van escollir aquest adjectiu i si ho trobo bé o quin hauria posat.

Marica m'adjunta una nota amb unes reflexions sobre la frivolitat oriental. "Els nostres governants sempre han estat gent lleugera", diu. Vet aquí la polisèmia de la paraula "crai". Em diu que el llibre em divertirà i que els personatges m'indignaran. Però que el podré seguir llegint com una novel·la. Però ella diu que no ho podrà fer així, perquè per a un romanès tot té un altre sentit, sobre el país a cavall d'orient i occident, l'arbitrarietat dels seus governants.

Qui són, doncs aquests craii decadents? L'aristocràcia decimonònica, l'elit comunista i avui el governant europeista que es queda amb els fons d'inversió comunitaris. Tant se val.

dissabte, 14 de febrer de 2009

Sentint la crida a la insolidaritat

La Lola del blog paraules m'havia convidat a una memé, un d'aquells qüestionaris que els blogaires es passen d'un a l'altre. Concretament la invitació en qüestió anima a develar algun fet de la privacitat del blogaire.

He trigat una mica a respondre. No només ha estat que el blog pateix una crisi d'actualització, sinó també perquè em costava trobar algun fet remarcable.

Eureka. Finalment ahir vaig sentir la crida. No fou una crida qualsevol. Vaig anar a veure una amiga que treballa d'artesana del vidre al poble espanyol. Tot i que em va indicar a on el taller està situat, m'hi vaig perdre. D'aquesta manera anava mirant les botigues i les espanyolades monumentals. En aquestes vaig passar davant d'uan fusteria. Hi havia una visita d'escola i el mestre de la canalla anava explicant alguns detalls de l'ofici de fuster. Em vaig quedar de pedra, o de fusta en aquest cas: A veure, nois -digué el mestre. -Algú sap on és el ribot?- Òbviament cap dels seus pupils va contestar. Per prudència i sentit del rídícul no vaig creure oportú aixecar el braç.

dilluns, 26 de gener de 2009

Un bell morir

Isaac Busquets va morir dissabte al matí a La Palma de Cervelló. Era jardiner i havia anat a treure els troncs que havien caigut a la carretera. Un de silenciós i traïdor va fulminar-lo. 29 anys, casat i una filla que deu tenir un any i mig. Vaig trobar-me'l divendres a la tarda, jo tornava a casa i ell arreglava les jardineres de la plaça.
Montaigne diu als seus assajos que ell és partidari de que es treballi i que es prolonguin els oficis de la vida humana tant com es pugui i desitjo que la mort em trobi plantant les meves cols, però sense tèmer-la, i menys encara sento deixar el meu hort defectuós. Fa de mal dir què és una bona o una mala mort. L'Isaac encara tenia moltíssimes coses a fer en aquesta vida. Però ha mort fent el que més li agradava i atenent als que li van demanar ajuda. Ha mort de la mateixa manera que va viure. La utilitat de viure no resideix en el temps, sinó en l'ús que de la vida se n'ha fet: n'hi ha que visqueren dies llargs, però visqueren poc. Espereu-la mentres sou al món: tot penja de la vostra voluntat, no del número d'anys que hagueu viscut, sinó de tot el que hagueu viscut.

dissabte, 24 de gener de 2009

Contra el sistema proporcional

La gran tara del sistema electoral proporcional és que permet governar grups que es presenten a les eleccions sense ànim de guanyar. És un sistema que penalitza de la mentalitat guanyadora i fomenta les personetes amb vocació de comparsa. La llei d'Hondt està pensada per a una societat incapaç de trobar líders.

A nivell municipal, un poble de 10.000 habitants per exemple, si ets cap de llista i no hi ha majoria absoluta, és preferible treure 1 regidor que 5. Amb 1, seràs decisiu quasi amb tota certesa. I et donaran la dedicació exclusiva, un bon sou i poca responsabilitat. Si en treus 5, te'n pots anar a l'oposició tranquil·lament si no agrades als que han assolit 1 regidor. Actualment treure 1 regidor és relativament senzill: es necessiten 300 vots, que els trobaries de seguida si hi poses una mica de gràcia i parles de medi ambient i d'equipaments socials.

divendres, 23 de gener de 2009

Els dos Guantánamos

Ha sortit a la venda "Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana", de Teresa Amat. Ed. Proa. L'esdeveniment ha coincidit amb l'anunci de Barack Obama de tancar la presó de Guantánamo.

Ha estat una feliç coincidència perquè la Teresa explica, entre molts altres aspectes de la dictadura comunista, que la presó nord-americana no és l'única que hi ha a l'illa. L'altra és la Prisión Provincial, una de les més grans de les dues-centes que estan plenes, no de "presumptes" terroristes, sinó de dissidents de la dictadura cubana. En aquest cas, però, la Creu Roja i els grups defensors de drets humans no hi han pogut accedir. Tampoc en tenim fotos, ni informes. Els mitjans no han pogut entrevistar els presos que han estat alliberats. Tampoc es coneix cap data per a la clausura d'aquests dos cents centres.

Cinquanta anys de dictadura. Castro ha fruït de l'amistat de molts sectors europeus de diferents espècies, des de Franco fins als socialdemocràtes. Aquest és l'objectiu de "Castracions": descriure la vids quotidiana dels cubans i criticar la indulgència plenària de la que frueix la dictadura als nostres rodals. Com tots els bons llibres, aquest dóna ganes de viure i d'estimar la llibertat

dijous, 22 de gener de 2009

López Tena, frivolitat 0

Ahir vaig assistir a una conferència de l'Alfons López Tena i la Mònica Sabata a Ca n'Ametller de Molins de Rei. Havia anat seguint el savi de València, però des que he tornat a Catalunya encara no havia anat a cap xerrada seva.

Aquest homé m'ha fascinat pel seu pensament vertical, la seva serenitat i la capacitat de relacionar les normes internacionals amb els moments històrics. Aquest home sap què és un estat i com s'han anat constituint.

S'havia comentat que en López Tena havia de ser l'home de Convergència a Europa. Ho hauria fet molt bé. Després d'haver-lo sentit, em sembla que l'Artur Mas té pensat per a ell un encàrrec molt més gran. A mi m'agradaria que tingués una presència cabdal en el proper govern de Catalunya. Sobretot perquè tinc la convicció que l'elit que comandarà el país cap a la independència avui ja és convergent.

dimarts, 13 de gener de 2009

In dubio pro reo

CÒNJUGES: David Beckham ha debutat amb l'AC Milan. En aquest cas, no m'interessa gaire si és un bon futbolista. Desconfio de la gent que té una dona boja.

INDEPENDENTS: Ramon tremosa serà el cap de llista de CiU a les eleccions al Parlament Europeu. Felicitats per a ell i per a CiU. Ara, com és que els partits els agrada posar un candidat que ni tan sols ha signat la butlleta de militant?

CÒNJUGES INDEPENDENTS: Els meus amics més sensats estan casats. És una causa o un efecte?

dissabte, 10 de gener de 2009

Déu, felicitat i excitacions

Havíem cregut que habitàvem en un món material i de cop tornen els símbols. L'any 9 ha començat amb l'excitament publicitari que relaciona felicitat i Déu. A vegades és molt difícil fer una campanya sense anomenar el producte estrella de la competència.

No m'estranya, doncs, que aquesta setmana les autoritats catòliques estiguin tan contentes: els ateus els han pagat la campanya. Els volen treure els crucifixos d'alguns llocs que ja no són seus, és una batalla que la tenen perduda i de ben segur que ho saben. Avui l'església malda per col·locar els crucifixos als mitjans de comunicació i la publicitat. Ves per on que els paguen la paraula "Déu" als autobusos. Els bisbes deuen pensar, si ho haguéssim volgut fer nosaltres, potser no ens haurien deixat.

En mig d'aquesta excitació algú hauria de reeditar aquell libret del segle XIV "Excitatori de la pensa a Déu", escrit pel frare valencià Bernat Oliver i que diu coses tan sensates com aquesta:
Experiència mostra que molt pus difícil cosa és excitar la afecció de l'hom a devoció que reduir l'enteniment a cognició; e la raó de açò és aquesta: car molts són los hòmens qui corren a haver sciència, e fort pocs són los qui es curen de consciència

dijous, 8 de gener de 2009

El revisor de l'alegria

LIFE IS A CABARET, MY DEAR. Al tren he coincidit més d'una vegada amb un revisor que li agrada fer un comentari idoni i diferent a cada viatger. Veu un estudiant i s'interessa pels exàmens, veu una noia i li comenta el pentinat, a una àvia li prega que s'abrigui bé, al qui llegeix un diari esportiu li pregunta per l'últim gol del Messi, etc.

Et fet és que mai me n'ha fet cap, de comentari, i m'he de conformar amb un simple "gracias, caballero, buenas tardes". No sabria dir si es tracta d'una persona feliç o molt trista, però crec que és important.

Potser un individu arriba a ser-ho quan els seus silencis valen tant com el que diu. Els anomenen els silencis eixordadors. Però suposo que per arribar a aquest punt, abans has d'haver dit moltes coses amb sentit. El dia que aquest senyor calli, no faci cap comentari, serà un dia trist.

divendres, 2 de gener de 2009

Sabates de taló

Ahir a la tarda prenia cafè amb un amic. Una noia que devia venir d'un dinar familiar va entrar al bar. Portava unes sabates de taló alt. Va fer una senyal al cambrer per a que pitgés el botó que activa la màquina de tabac. Va introduir-hi unes monedes que tornaven a caure. Va haver de fer més d'una genuflexió. Cada vegada que exercia el moviment, els seus talons d''Aquiles i els seus genolls patien.

El meu amic em va dir: "l'inventor de les sabates de taló devia de ser una un misògin. Són l'invent més sinistre dels dos últims segles".