Ves al contingut principal

El nostre heroi, Josep Pla

Amb tota seguretat les primeres paraules que un català sent al bressol literari o físic és que Josep Pla era franquista: Pla espia de Franco i carca. Vet aquí la lletania extraliterària recitada a les esglesioles del país.

Els escriptors ens interpel·len, però a vegades també van molt bé per abocar-hi tota la nostra ràbia i assenyalar-los com els culpables d'una tragèdia personal o nacional. Em penso que amb en Pla ha passat això: molts han volgut expiar-se assenyalant-lo amb ell. Ara que ja som una mica grans val la pena mirar de treure l'entrellat i esbrinar de què han servit tants anys dedicats a escriure.

Això és el que ha fet Enric Vila. Ahir al vespre va presentar el seu llibre "El nostre heroi, Josep Pla" a la Fundació Francesc Pujols, a Martorell. En Vila defensa amb convicció que la guerra civil i la dictadura són coses diferents. No es tracta d'un joc de mans: només així es pot entendre com visqueren els nostres escriptors i també els nostres avis els efectes de la dictadura. I permet avaluar la feina feta aquells anys i el substrat que disposem per a la independència.

-Catalunya és això -ens explica en Pla-: Martorell, Vilafranca, Manresa... Tot el demés són romansos.
-És clar -confirma en Pujols-. Per exemple, això de la república aquí Martorell ja ho tenim resolt. És a Barcelona que no us acabeu de posar d'acord...

Josep Maria Planes
Imatges, 2 de juliol de 1930

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…