dimecres, 5 de setembre de 2012

Preparats per morir?

Fa uns mesos vaig trobar entre els papers del meu avi una història que em va impactar. És una notícia d'un diari de 1979. Resulta que a principis d'estiu d'aquell any, a prop de Luxor, a Egipte, la policia local va trobar el cadàver d'una dona de 35 anys que havia desparegut dos anys abans de manera misteriosa. Aparentment la dona s'havia entrebancat mentre passejava sola per sobre d'una necròpolis de quatre mil anys d'antiguitat i havia caigut a un laberint de restes arqueològiques de cinc metres de profunditat. Va ser incapaç de trepar per les parets arenoses de la fossa i va morir de gana i de set en la soletat absoluta.
 
Segons diu aquell paper la dona portava una postal on va escriure el que li havia passat. El rescat era improbable. Aquella postal acabava amb "m'estic preparant per morir".

dimarts, 4 de setembre de 2012

La vila dels que no tenen pressa

Esmorzem a Solsona. Els carrers estan nets, com acabats de regar.  Preguntem un parell d'indicacions, com ara on és la màquina de la zona blava i ens responen amb hospitalitat: -Creu-me no cal pagar fins a les 11. És un bon lloc per passar-hi uns dies, però no per viure-hi, perdria el matí mirant el carrer: les mestresses xerrant cistell a terra, el pagès arraiat que ha anat a arreglar uns papers,  la botiguera que aprofita per escombrar la vorera, el mosso d'esquadra que per poc no treu una burilla del nas. No veig ningú que corri o camini amb urgència. L'adéusiau i el bon dia ressonen. Tot acompassat a un ritme que no deu haver canviat mai. Recordo que fa uns anys TV3 va fer uns curtmetratges sobre els horòscops. Solsona era una ciutat Peixos.

diumenge, 2 de setembre de 2012

Paraules menors

Freixinet de Riner. Mirem La vida es bella al Paramount Channel.  La nena no vol dormir i s'estima més estar-se a l'estora i fer anar els braços i els peus enmig de les andròmines.  La meva dona obre i tanca els ulls. El cel està ben gris i a fora deu fer una mica de fresca que anuncia la tardor ordinadora. És una sort no haver de fer les vacances a l'agost.

Ha mort el cardenal Martini. La saviesa secular diu que l'església que es casa amb la seva generació és vídua en la següent. No el feia gaire clerical, per això m'agradava. Un capellà gens buròcrata va dir a un amic meu que s'acabava de separar que tothom té dret a una segona oportunitat. Trobo a faltar una església normal, cada cop menys corrent, ni preconciliar ni postconciliar. Que no aixequi el dit.