L'imaginari popular alimenta aquesta mena d'històries. Des de fa uns mesos em dedico a endreçar una colla de papers vells del meu avi. Ahir desfeia uns plecs de diaris de bastant cap aquí i vaig trobar l'Avui del 12 d'abril de 1992. A la contraportada Ramon M. Espadaler parla d'aquestes coses:
Pervivència de Dickens
És possible que amb una mica de paciència algú arribi algun dia a fer una tipologia de les diferents formes de furtar que hi ha a Europa, en funció de l'àrea cultural a què pertany el pillastre. A mi no m'agrada gaire la novel·la de lladres i serenos, i per tant, no em sento en disposició de fer-la. Una vegada, a l'estació de Milà, uns vailets m'invitaren a robar. Me'n desfiu amb les meves paraules més complimentoses. És probable que semblant oferta indiqui alguna cosa. No ho sé. En el país, no conec gaire l'afer. La contribució catalana al Quixot, ultra al Tirant, se centra en Perot Rocaguinarda, i entre mots castellans, la paraula lladres ressona. A l'Ateneu vaig llegir el procés de Serrallonga en els documents originals, i em vaig quedar de pedra picada. Eren uns assassins. El rector de Vallfogona escriví un sonet molt dur contra el bandolerisme del Montseny, del qual tots els estrangers se'n queixen. Els castellans, en canvi, el lloen. És curiós. Quant al tema hodiern, em quedo amb els manguis de Ferran Torrent: Penjoll i companyia, partidaris de la propietat privada, gent de tota la vida.
Un meu amic Manuel Rodés -navegant vocaciona, que contempla el mar amb una intensitat agosarada, gairebé metafísica- m'ha fet a mans un retall del Guardian -diari seriós i que esquerraneja- que explica una història sensacional, que qui es vulgui dedicar a l'estudi d'aquest assumpte hauria de conèixer. Fa unes setmanes va tenir lloc l'enterrament de la Reina de les pispes de botigues, Shirley Pitts, traspassada als 57 anys, i que aplegà un seguici nombrós i circumspecte que acompanyà al llarg de vint milles la difunta fins al cementiri de Lambeth, prèvia cerimònia -catòlica-, on reposa entre els seus dos germans: Henry, famós lladre de bancs, i Charlie, segrestador ambiciós i sense fortuna. Aquesta dama tenia al seu servei un exèrcit de pispes juvenils als quals ensenyava ofici i doctrina, i per als quals, segons declaracions, era més que una mare, car els acollia i treia de misèria, que treballaven a tot Londres.
El seu fill, notable arquitecte, reconeix que feren també algunes "excursions" a França. Les botigues de Londres la temien. Harrods, la botiga preferida d'aquesta dama i els seus vailets, li envià un elegant i majestuós ram de lliris. Al costat d'aquests nois desolats, i dels seus set fills, s'hi reuní el més distingit de la delinqüència britànica: famosos aimadors de joies, fins atracadors, i àdhuc Buster Edwards, cervell no pas petit en el robatori al tren de Glasgow. Damunt la tomba, dues paraules compostes amb flors: "Gone shopping". Tota una lliçó: "ha anat de botigues".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada