Ves al contingut principal

Religio i fotos

Hi ha enrenou al voltant de la propera visita de Benet XVI A Espanya. Sembla que Zp tingui una certa ansia per aconseguir una foto, un cop vist que el pontifex bavares ni es tan dur ni tan dolent com alguns comentaristes, precisament agnostics, deien tot just fa un any. Aquest home simplement es catolic. Algun mal pensat podria dir que fins I tot l’enciclica “Deus est caritas” no esta massa lluny del talante monclovita, el qual ara esta reforcat per les paraules del Papa sobre el cesament de la violencia etarra, mes properes als bisbes bascs que no pas als tres antonios de la conferencia episcopal espanyola: Rouco, Canizares i Perez Camino.

Zp ha impulsat una serie de lleis, absolutament legitimes, que han estat criticades des d’instancies catoliques. En el seu moment, Zp no va creuere oportu escoltar aquestes critiques perque son lleis de caracter dispositiu, es a dir, ningu t’obliga a ser gai, ni a casar-te ni tampoc modificaven el codi canonic.

Ara be, si el president del govern espanyol creu, com diu la canco de Sabina que “el Papa es un particular”, tampoc hauria de perdre el cul per aconseguir la foto desitjada. I menys dir que “hay millones de espanoles que son catolicos”. Per cert, la visita de Benet XVI a Valencia sera per clausurar un forum catolic sobre la jonetut i la familia, al qual, desconec si el president hi participara amb el mateix entusiasme.

Amb la religio, pero, qui mes qui menys extrema les precaucions. Durant la la legislatura de la majoria absoluta i en plena ofensiva sobre Eta, Aznar va evitar fer-se la foto.amb el dalai lama per no donar simptomes de debilitat. I Joan Pau II, malgrat ser del tot contrari a la presencia de tropes per alliberar Irak, no va emetre cap condemna en la seva ultima visita a Espanya. Nio esl tres antonios, crec, van sortir a manifestar-se.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…