Sensibilitat cultural

Paraules cita un article d’Hèctor Bofill. Diu l’imparable: “...va convertir (Pujol) el seu enfrontament personal amb la intel.lectualitat procedent del marxisme en un pretext per blindar els seus governs de tota sensibilitat cultural“. No parlaré, però, d’en Pujol ni dels marxistes, sino de la sensibilitat, una virtud que ha de tenir el polític contemporani que vulgui fer carrera.

Des de fa uns temps, cada vegada se sent més l’expressió “aquest és un govern sensible als animals, als arbres“, etc; o “governarem amb sensibilitat a les noves energies, les dones” -l‘energia de sempre- etc. O a l’inrevés, l’oposició sol dir que el govern és insensible al que sigui. No em consta que a Galicia l’oposició hagi dit que el govern és insensible als focs: hauríem entès que en Touriño és ignífug o que durarà encara més anys que en Fraga. Equivaldria a dir que governar no crema tant si ets sensible com si no ho ets, tot reduint a a cendres, és el cas, al senyor Andreotti, més torrat que sant Llorenç. Com veieu, no parlava d’en Pujol ni dels marxi(s)tes.

En Bofill estava amoïnat, pero, per la sensibilitat cultural. És indubtable que és un home sensible. Aquesta dèria poètica li ve de lluny. M’explicaren que, quan ell estudiava la carrera de dret a la Pompeu Fabra, estava enamorat i recitava poemes a la seva aimada al bell mig de l’aula, a sobre d’una cadira o d’una taula. Entendridor, oi? M’estimo més que escrigui poemes que no pas aquell llibrot amb el que guanyar el premi Pla. No vaig aguantar més de vint pàgines. Per sort, un amic me’l demanà i no me l’ha tornat.

A la primera època de l’equidistància, Gaspar Hernández entrevistava Joan Puigcercós al “Catalunya nit“. El secretari general de l’ERC va lamentar que quan el PSC i la CiU volien pactar, sempre els proposaven el department de cultura. Fou molt divertit perquè en Puigercós va dir “és el mateix que als ajuntaments, només ofereixen cultura, joventut i la festa major i nosaltres també volem, per exemple, urbanisme o hisenda“. Al cap d’un minut, uns regidors de festes estaven trucant a la ràdio, ferits, suposo, en la seva sensibilitat.

Doncs bé, per a acabar, en Carod ja va fer saber que l’Esquerra ara demanarà cultura i la festa major. Qui sap si a en Bofill li faria gràcia ser conseller i recitar poemes al parc dels tarongers, als jardins del parlament o a la mateixa sala de plens. O potser a aquell lavabo que un dia en Ramon Barnils va descriure.