Ves al contingut principal

Sensibilitat cultural

Paraules cita un article d’Hèctor Bofill. Diu l’imparable: “...va convertir (Pujol) el seu enfrontament personal amb la intel.lectualitat procedent del marxisme en un pretext per blindar els seus governs de tota sensibilitat cultural“. No parlaré, però, d’en Pujol ni dels marxistes, sino de la sensibilitat, una virtud que ha de tenir el polític contemporani que vulgui fer carrera.

Des de fa uns temps, cada vegada se sent més l’expressió “aquest és un govern sensible als animals, als arbres“, etc; o “governarem amb sensibilitat a les noves energies, les dones” -l‘energia de sempre- etc. O a l’inrevés, l’oposició sol dir que el govern és insensible al que sigui. No em consta que a Galicia l’oposició hagi dit que el govern és insensible als focs: hauríem entès que en Touriño és ignífug o que durarà encara més anys que en Fraga. Equivaldria a dir que governar no crema tant si ets sensible com si no ho ets, tot reduint a a cendres, és el cas, al senyor Andreotti, més torrat que sant Llorenç. Com veieu, no parlava d’en Pujol ni dels marxi(s)tes.

En Bofill estava amoïnat, pero, per la sensibilitat cultural. És indubtable que és un home sensible. Aquesta dèria poètica li ve de lluny. M’explicaren que, quan ell estudiava la carrera de dret a la Pompeu Fabra, estava enamorat i recitava poemes a la seva aimada al bell mig de l’aula, a sobre d’una cadira o d’una taula. Entendridor, oi? M’estimo més que escrigui poemes que no pas aquell llibrot amb el que guanyar el premi Pla. No vaig aguantar més de vint pàgines. Per sort, un amic me’l demanà i no me l’ha tornat.

A la primera època de l’equidistància, Gaspar Hernández entrevistava Joan Puigcercós al “Catalunya nit“. El secretari general de l’ERC va lamentar que quan el PSC i la CiU volien pactar, sempre els proposaven el department de cultura. Fou molt divertit perquè en Puigercós va dir “és el mateix que als ajuntaments, només ofereixen cultura, joventut i la festa major i nosaltres també volem, per exemple, urbanisme o hisenda“. Al cap d’un minut, uns regidors de festes estaven trucant a la ràdio, ferits, suposo, en la seva sensibilitat.

Doncs bé, per a acabar, en Carod ja va fer saber que l’Esquerra ara demanarà cultura i la festa major. Qui sap si a en Bofill li faria gràcia ser conseller i recitar poemes al parc dels tarongers, als jardins del parlament o a la mateixa sala de plens. O potser a aquell lavabo que un dia en Ramon Barnils va descriure.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…