Ves al contingut principal

Sensibilitat cultural

Paraules cita un article d’Hèctor Bofill. Diu l’imparable: “...va convertir (Pujol) el seu enfrontament personal amb la intel.lectualitat procedent del marxisme en un pretext per blindar els seus governs de tota sensibilitat cultural“. No parlaré, però, d’en Pujol ni dels marxistes, sino de la sensibilitat, una virtud que ha de tenir el polític contemporani que vulgui fer carrera.

Des de fa uns temps, cada vegada se sent més l’expressió “aquest és un govern sensible als animals, als arbres“, etc; o “governarem amb sensibilitat a les noves energies, les dones” -l‘energia de sempre- etc. O a l’inrevés, l’oposició sol dir que el govern és insensible al que sigui. No em consta que a Galicia l’oposició hagi dit que el govern és insensible als focs: hauríem entès que en Touriño és ignífug o que durarà encara més anys que en Fraga. Equivaldria a dir que governar no crema tant si ets sensible com si no ho ets, tot reduint a a cendres, és el cas, al senyor Andreotti, més torrat que sant Llorenç. Com veieu, no parlava d’en Pujol ni dels marxi(s)tes.

En Bofill estava amoïnat, pero, per la sensibilitat cultural. És indubtable que és un home sensible. Aquesta dèria poètica li ve de lluny. M’explicaren que, quan ell estudiava la carrera de dret a la Pompeu Fabra, estava enamorat i recitava poemes a la seva aimada al bell mig de l’aula, a sobre d’una cadira o d’una taula. Entendridor, oi? M’estimo més que escrigui poemes que no pas aquell llibrot amb el que guanyar el premi Pla. No vaig aguantar més de vint pàgines. Per sort, un amic me’l demanà i no me l’ha tornat.

A la primera època de l’equidistància, Gaspar Hernández entrevistava Joan Puigcercós al “Catalunya nit“. El secretari general de l’ERC va lamentar que quan el PSC i la CiU volien pactar, sempre els proposaven el department de cultura. Fou molt divertit perquè en Puigercós va dir “és el mateix que als ajuntaments, només ofereixen cultura, joventut i la festa major i nosaltres també volem, per exemple, urbanisme o hisenda“. Al cap d’un minut, uns regidors de festes estaven trucant a la ràdio, ferits, suposo, en la seva sensibilitat.

Doncs bé, per a acabar, en Carod ja va fer saber que l’Esquerra ara demanarà cultura i la festa major. Qui sap si a en Bofill li faria gràcia ser conseller i recitar poemes al parc dels tarongers, als jardins del parlament o a la mateixa sala de plens. O potser a aquell lavabo que un dia en Ramon Barnils va descriure.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…