Ves al contingut principal

Fe no es esperar

Vagi per endavant que el titol del post ja estava triat abans de llegir aquests dos agradabilissims comentaris. De tota manera, a bodes em convides!

Porto uns quinze dies una mica mogudets perque, un cop vaig arribar a Glasgow, vaig saber d'una oportunitat mes bona a Devon, es a dir, al sud-oest d'Anglaterra. Dotxe hores d'autobus i ja vam quedar definitivaments instal.lats. Soc Mortehoe, un poble de la costa atlantica que va acollir un vaixell nord-america que navegava cap a Normandia el 1943. Davant d'una platja ferestega hi ha un discret monument que ho recorda. Al meu hotel tambe hi ha una referencia a l'esdeveniment on s'agraeix l'hospitalitat de la poblacio autoctona, etc.

La feina de l'hotel es exigent pero tinc les principals necessitats cobertes, un sou mes que digne i la possibilitat de fer hores extres. Avui us escric, es el meu primer dia lliure, que normalment sera sempre dijous, com les minyones. He anat a Barnstaple, la poblacio amb mes serveis mes propera, he tingut uns quants problemes per cobrar el xec -aquesta gent no es fien ni de la mare que els va parir-, he anat a un College recomanat per veure els horaris de classes i inscriure-m'hi -hem fet sort, sembla-, he fet una cervesa i he buscat un cafe-internet i he transcrit quatre coses que tenia apuntades per mirar de fer un post.

Be, inicialment el titol del post ve que el diumenge a la tarda estava vagarejant la BBC tot esperant que el seu teletext dones els resultats de futbol. A aquelles hores feien un programa anomenat "Songs of Praise", en el que uns grups de pop resaven a ritme de pop. Abans de marxar recordo que el meu "enyorat" telenoticies portava que un jesuita proposava pregar amb cancons dels Pets, Gossos i altres "exquisiteses" musico-nacionals. Hom recordara una dels Pets que es diu "no soc un forat" que te una estrofa que fa "no es que em faci l'estreta o que sigui de l'opus dei". Ja ho veieu que de carallots n'hi ha a tot arreu.

Res, que continuo lamentant que el Vatica no revoqui l'excomunicacio a monsenyor Lefebvre. No tinc res en contra del Concili Vatica Segon, ni tampoc es possible la nostalgia per les misses d'esquena i en llati. Ara, musicalment no cal ni posar en marxa cap mecanisme de comparacio.

Sobre tot quan al mes d'agost vaig assistir al funeral per un familiar d'un amic meu i, al moment de l'ofertori, un benaventurat va puntejar amb la guitarra l'"Imagine" d'en Lenon. Llastima que no la cantessin! Em va semblar un ultim intent agonic per tornar-lo a la vida terrenal. Vull dir una tecnica de reanimacio basada en la musioterapia.

Aquest blog tambe necessitava una tecnica de reanimacio, no tant agressiva postser com l'Imagine, el qual precisament aquests dies he sentit mes del que es normal perque s'esta celebrant una conferencia del partit liberal democrata i em sembla que aquest es el seu himne i el seu simbol es un colom de color groc! Charles Kenedy ha sortit escollit nou lider d'un partit que fa mes de vuitanta anys que no governa, pero que se'ls veu molt ilusionats. Em recorden una mica a Esquerra Republicana o Inicitativa per Catalunya.

Apa, doncs, fins la setmana que ve!

*Demano excuses pels accents, que espero que seran acceptades.
7 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…