Ves al contingut principal

Fe no es esperar

Vagi per endavant que el titol del post ja estava triat abans de llegir aquests dos agradabilissims comentaris. De tota manera, a bodes em convides!

Porto uns quinze dies una mica mogudets perque, un cop vaig arribar a Glasgow, vaig saber d'una oportunitat mes bona a Devon, es a dir, al sud-oest d'Anglaterra. Dotxe hores d'autobus i ja vam quedar definitivaments instal.lats. Soc Mortehoe, un poble de la costa atlantica que va acollir un vaixell nord-america que navegava cap a Normandia el 1943. Davant d'una platja ferestega hi ha un discret monument que ho recorda. Al meu hotel tambe hi ha una referencia a l'esdeveniment on s'agraeix l'hospitalitat de la poblacio autoctona, etc.

La feina de l'hotel es exigent pero tinc les principals necessitats cobertes, un sou mes que digne i la possibilitat de fer hores extres. Avui us escric, es el meu primer dia lliure, que normalment sera sempre dijous, com les minyones. He anat a Barnstaple, la poblacio amb mes serveis mes propera, he tingut uns quants problemes per cobrar el xec -aquesta gent no es fien ni de la mare que els va parir-, he anat a un College recomanat per veure els horaris de classes i inscriure-m'hi -hem fet sort, sembla-, he fet una cervesa i he buscat un cafe-internet i he transcrit quatre coses que tenia apuntades per mirar de fer un post.

Be, inicialment el titol del post ve que el diumenge a la tarda estava vagarejant la BBC tot esperant que el seu teletext dones els resultats de futbol. A aquelles hores feien un programa anomenat "Songs of Praise", en el que uns grups de pop resaven a ritme de pop. Abans de marxar recordo que el meu "enyorat" telenoticies portava que un jesuita proposava pregar amb cancons dels Pets, Gossos i altres "exquisiteses" musico-nacionals. Hom recordara una dels Pets que es diu "no soc un forat" que te una estrofa que fa "no es que em faci l'estreta o que sigui de l'opus dei". Ja ho veieu que de carallots n'hi ha a tot arreu.

Res, que continuo lamentant que el Vatica no revoqui l'excomunicacio a monsenyor Lefebvre. No tinc res en contra del Concili Vatica Segon, ni tampoc es possible la nostalgia per les misses d'esquena i en llati. Ara, musicalment no cal ni posar en marxa cap mecanisme de comparacio.

Sobre tot quan al mes d'agost vaig assistir al funeral per un familiar d'un amic meu i, al moment de l'ofertori, un benaventurat va puntejar amb la guitarra l'"Imagine" d'en Lenon. Llastima que no la cantessin! Em va semblar un ultim intent agonic per tornar-lo a la vida terrenal. Vull dir una tecnica de reanimacio basada en la musioterapia.

Aquest blog tambe necessitava una tecnica de reanimacio, no tant agressiva postser com l'Imagine, el qual precisament aquests dies he sentit mes del que es normal perque s'esta celebrant una conferencia del partit liberal democrata i em sembla que aquest es el seu himne i el seu simbol es un colom de color groc! Charles Kenedy ha sortit escollit nou lider d'un partit que fa mes de vuitanta anys que no governa, pero que se'ls veu molt ilusionats. Em recorden una mica a Esquerra Republicana o Inicitativa per Catalunya.

Apa, doncs, fins la setmana que ve!

*Demano excuses pels accents, que espero que seran acceptades.
7 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…