Ves al contingut principal

Els membres de les ampes que porten xandall

Ahir escoltava un debat a una ràdio que tenia la intenció de tractar sobre l'ensenyament, l'escolar s'entén. Hi havia dos representants d'ampes o ampa's o ampas, ho he vist escrit de les tres maneres. Un membre, masculí, proposava que els pares havien de jugar amb els fills. Quin error! Quan anava a escola, l'hora del pati era quan tots ens alliberàvem, lluny dels pares i els mestres. Érem nosaltres: jugàvem o no fèiem res, corríem si ens venia de gust o passaves comptes amb qui s'havia fotut amb tu. Un pare que juga amb els seus fills vulnera la seva intimitat. Crec que els nens que pateixen els planes de desarrollo paternals, consistents en deu mil activitats programades, són molt menys lliures. Recupero un capítol de "los tres tratados de las buenas maneras", un llibre divertidíssim d'Alfonso Ussía. Sí, repeteixo, Alfonso Ussía:

La madre, el chandal y el colegio

Los dramas de los niños son, en ocasiones, tragedias calladas. Yo sólo he renegado una vez de mi madre. Fue con ocasión de una ceremonia religiosa celebrada en mi colegio, cuando tenía trece años de edad. La edad del pavo, dicen, y de la vergüenza ajena. Sonó el armonio de la capilla, y todos los concurrentes, alumnos y padres de alumnos, dedujimos por las notas que nos proponían cantar una Salve a la Virgen. Las voces se fundieron en un mismo acto de fe y los compases de la salve invadieron gozosos el sagrado recinto. pero de entre setecientas voces, una sobresalía por su agudeza. Era la de mi madre. Noté que mis compañeros sospechaban de mi drama. "Es la madre de los Ussía", se susurraban unos a otros con risitas disimuladas. A esto la Salve había llegado al "advocata nostra", y mi señora madre, con muy escaso sentido de la discreción, había ascendido el tono de voz de muy complicada amnistía. Entonces mi compañero Eugenio Egoscozábal, un donostiarra maligno, que leía a Voltaire, Rousseau, Dalambert y Diderot, me dio la enhorabuena: "tu madre canta muy bien". "Mi madre no ha venido", le respondí como el peor de los hijos. (...)

El problema de los niños de ahora es de otra índole. Los más desgraciados son aquellos cuyos padres intervienen de manera entusiasta en las reuniones de padres de alumnos y en la organización de los festejos colegiales. (...) Si el padre es el encargado de organizar la tómbola de la fiesta colegial y la madre es inducida a aportar un número indeterminado de tartas para la merienda, el niño sufre. Y sufre en silencio, que es lo más doloroso.(...)

Lo peor para los colegiales de hoy es que su madre vaya a recogerlos con chandal. "Villar, tu madre te está esperando en la puerta con un chandal carmesí", le le anunció a Villar un compañero de malísima intención. "Villar, nos encanta el chandal de tu madre, y es muy original lo que lleva escrito sobre las tetas, le comentó otro compañero peor intencionado que el anterior. "¿Se puede saber que lleva mi madre escrito sobre las tetas?", protestó Villar. "I Love NY", concretó un tercero. Y Villar, aquel año, suspendió cuatro asignaturas. Y me parecen pocas.

Un niño normal prefiere dormir en el colegio a que su madre, su padre, le recojan con un chandal. Si además de chandal tienen la falta de pudor de saberse de memoria los normbres y apellidos de los compañeros de su hijo, el hijo se desmorona anímicamente. Para los niños, el colegio es un mundo aparte que nada tiene que ver con su existencia normal. Los padres activos, además de unos pelmazos, conducen a sus hijos a la orilla del abismo. un padre y una madre sólo pueden ir al colegio de sus hijos cuando las circunstancias así lo requieran.

En caso de incendio, por ejmplo. Y sin hacerse notar, por si acaso.
5 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…