Ves al contingut principal

Els membres de les ampes que porten xandall

Ahir escoltava un debat a una ràdio que tenia la intenció de tractar sobre l'ensenyament, l'escolar s'entén. Hi havia dos representants d'ampes o ampa's o ampas, ho he vist escrit de les tres maneres. Un membre, masculí, proposava que els pares havien de jugar amb els fills. Quin error! Quan anava a escola, l'hora del pati era quan tots ens alliberàvem, lluny dels pares i els mestres. Érem nosaltres: jugàvem o no fèiem res, corríem si ens venia de gust o passaves comptes amb qui s'havia fotut amb tu. Un pare que juga amb els seus fills vulnera la seva intimitat. Crec que els nens que pateixen els planes de desarrollo paternals, consistents en deu mil activitats programades, són molt menys lliures. Recupero un capítol de "los tres tratados de las buenas maneras", un llibre divertidíssim d'Alfonso Ussía. Sí, repeteixo, Alfonso Ussía:

La madre, el chandal y el colegio

Los dramas de los niños son, en ocasiones, tragedias calladas. Yo sólo he renegado una vez de mi madre. Fue con ocasión de una ceremonia religiosa celebrada en mi colegio, cuando tenía trece años de edad. La edad del pavo, dicen, y de la vergüenza ajena. Sonó el armonio de la capilla, y todos los concurrentes, alumnos y padres de alumnos, dedujimos por las notas que nos proponían cantar una Salve a la Virgen. Las voces se fundieron en un mismo acto de fe y los compases de la salve invadieron gozosos el sagrado recinto. pero de entre setecientas voces, una sobresalía por su agudeza. Era la de mi madre. Noté que mis compañeros sospechaban de mi drama. "Es la madre de los Ussía", se susurraban unos a otros con risitas disimuladas. A esto la Salve había llegado al "advocata nostra", y mi señora madre, con muy escaso sentido de la discreción, había ascendido el tono de voz de muy complicada amnistía. Entonces mi compañero Eugenio Egoscozábal, un donostiarra maligno, que leía a Voltaire, Rousseau, Dalambert y Diderot, me dio la enhorabuena: "tu madre canta muy bien". "Mi madre no ha venido", le respondí como el peor de los hijos. (...)

El problema de los niños de ahora es de otra índole. Los más desgraciados son aquellos cuyos padres intervienen de manera entusiasta en las reuniones de padres de alumnos y en la organización de los festejos colegiales. (...) Si el padre es el encargado de organizar la tómbola de la fiesta colegial y la madre es inducida a aportar un número indeterminado de tartas para la merienda, el niño sufre. Y sufre en silencio, que es lo más doloroso.(...)

Lo peor para los colegiales de hoy es que su madre vaya a recogerlos con chandal. "Villar, tu madre te está esperando en la puerta con un chandal carmesí", le le anunció a Villar un compañero de malísima intención. "Villar, nos encanta el chandal de tu madre, y es muy original lo que lleva escrito sobre las tetas, le comentó otro compañero peor intencionado que el anterior. "¿Se puede saber que lleva mi madre escrito sobre las tetas?", protestó Villar. "I Love NY", concretó un tercero. Y Villar, aquel año, suspendió cuatro asignaturas. Y me parecen pocas.

Un niño normal prefiere dormir en el colegio a que su madre, su padre, le recojan con un chandal. Si además de chandal tienen la falta de pudor de saberse de memoria los normbres y apellidos de los compañeros de su hijo, el hijo se desmorona anímicamente. Para los niños, el colegio es un mundo aparte que nada tiene que ver con su existencia normal. Los padres activos, además de unos pelmazos, conducen a sus hijos a la orilla del abismo. un padre y una madre sólo pueden ir al colegio de sus hijos cuando las circunstancias así lo requieran.

En caso de incendio, por ejmplo. Y sin hacerse notar, por si acaso.
5 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…