Ves al contingut principal

Crónicas Marcianas

A finals de juny Xavier Sardà deixarà "Crónicas marcianas". I sense ell, "CM" no tindrà sentit. No he estat un seguidor asidu ni entusisasta del programa. L'he anat veient a batzegades. Malgrat que la cridòria em molesta, és un programa molt ben fet. La Vanguardia d'ahir publicava aquest bon article de Víctor Amela.


El campeón tira la toalla
VÍCTOR-M. AMELA - 23/04/2005
Axioma: la tele de hoy siempre nos parece peor que la de ayer. Por eso sé que si hoy viésemos el primer programa que Crónicas marcianas emitió hace siete años y siete meses, nos parecería estupendo. Pero aquella propuesta de Sardà fue pronto recibida como telebasura, lo que enrabietó a Sardà y le espoleó a provocar más y más a sus detractores y a ganar más y más audiencia. ¡Cómo somos!

Ha sido la telebasura oficial del Reino. Pero, según mi axioma, dentro de unos años recordaremos Crónicas marcianas como aquel programa transgresor, atrevido, loco y peleón que entretuvo las madrugadas de millones de noctámbulos con mucho circo, bastante teatro, algún debate e innegable astucia. Sardà puede exhibir un medallero con siete años de liderazgo -longevidad inaudita en televisión- y un podio de icono catódico. Con tal historial, es lógico que eluda la sudorosa brega con ese púgil fresco de finísima pegada que acaba de subir a la lona, Buenafuente. Mejor tirar la toalla e irse con la cara intacta. Y, sin Sardà, Crónicas... no tiene sentido. Ahora le toca a Tele 5 encontrar un rival para Buenafuente
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…