Ves al contingut principal

Els amics catalans de Berlusconi

L'AVUI publica una carta al director d'Enric Vila Casas (Barcelona) sobre la capacitat per a analitzar els dèficits democràtics aliens per part de l'esquer-ra. Berlusconi no és, de ben segur, el polític que vull per al meu país. Fa tant de temps que en sentim a dir de tots colors que, si fos una mica més ingenu del que sóc, arribaria a pensar que visc en el millor dels mons possibles i que aquí no n'hi ha, de berlusconistes.

L'exemple de Berlusconi
Em costa d'entendre l'animadversió dels que a Catalunya s'autoproclamen "progressistes i d'esquerres" pel Sr. Berlusconi. La raó no pot ser el fet que domini la televisió i una bona part de la premsa a Itàlia, a través de les quals influeix en la política del país i deixa sense veu mediàtica els seus opositors.

I dic que no pot ser, o almenys no seria lògic, perquè a Catalunya el partit socialista i els seus amics del govern han fet exactament el mateix. Aquests darrers temps, amb motiu de la que ja s'anomena "la crisi del 3%" la parcialitat ha quedat tan manifesta i els atacs han estat tan agressius que gairebé fa vergonya. I els mitjans informatius estatals i comunitaris, gairebé tots, amb comptades excepcions, han aconseguit la mateixa fi que ells atribueixen malignament a Berlusconi; i CiU, el partit majoritari del Parlament de Catalunya, avui a l'oposició, ha perdut la possibilitat, que la TV i la premsa li han negat, de defensar-se dels atacs que rep i que afecten igualment els seus acusadors.

¿Com s'han finançat l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, controlats pels socialistes i els seus amics durant més de 20 anys?

El problema, molt probablement, el va resoldre el Sr. Maragall en ple Parlament, quan va perdre el control de les seves paraules.

Enric Vila Casas
Barcelona
9 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…