Noms de carrers

El carrer més llarg del meu poble s’anomena carrer de la Pau. El seu origen ve del particular concepte que en tingueren els vencedors de la guerra civil. Un cop mort el dictador, els integrants de l’estrenada associació de veïns -segons els cronistes nostàlgics allò sí que era una associació i no el que fan aquests de la plataforma solidària!- en reclamaren la supressió. L’alcalde, assenyat, no se’ls escoltà adduint que la pau era un patrimoni de tots, malgrat la interpretació franquista. Un incís per als susceptibles: canvià l’Avenida del Caudillo” per “Avinguda de Catalunya” i la “calle de los mártires” pel Raval (ben pensat, els anteriors alcaldes no devien ser massa franquistes per dedicar als màrtirs el carrer més arraconat del poble...). El fet és que trenta anys després, aquests mateixos integrants de l’associació passejaven cada vespre amb cassoles i altres estris tan poc pacífics pel carrer que, oh, sorpresa!, satisfeia, ara sí!, les seves ànsies de rebelia. Per cert, la pancarta “per la pau, tots al carrer de la Pau” no era una prodigalitat d’enginy.

Un exemple relacionat amb l’efemèride d’ahir. Al pas per Molins de Rei, la carretera 340, la que va de Barcelona a Cadis, rep el nom d’”Avinguda de València” i durant la dictadura franquista s’anomenava “Avenida del Ejército de Navarra”. Al meu avi molinenc li agradava explicar aquesta anècdota: a l’adveniment de la república el poble fou batejat –ups, amb perdó- amb el nom de Molins de Llobregat, com passà amb altres pobles. No em feu dir com es deia la carretera abans del 14 d’abril. Amb tot, els fervorosos republicans volgueren demostrar que el marxisme i el catalanisme no estaven oposats, ans el contrari, i esculpiren al marbre.... “Avinguda de cal Marx”!