diumenge, 3 de juliol de 2005

Au va, nois, que és tard (xaves a la costa!)

Acabo de veure per tevetrès la cantada d'havaneres, massiva i camaca, de Calella de Palafrugell. (A l'estiu s'ha de fer el viu /a la costa catalana, / que a l'hivern no hi ha caliu, / Costra Brava catalana). Sempre l'última cançó del recital és l'espanyolíssima "El meu avi". Quan els cantaires enfilaven els valents de bordo / no varen tornar (no varen tornar) / i en tingueren la culpa els americans, algú ornà la melodia amb un com sempre!, amb regust a una espontaneïtat falsa. Què voleu que us digui, és una forma ben barata d'antiamericanisme desinformat i, el que és pijor, que ve de lluny. Si els catorze calellencs van anar a lluitar engatats i amb una guitarra, él més normal és que morissin a peu del porró. Quina metàfora!

Amb tot, la gent ha donat a "El meu avi" un cert toc reverencial, talment com si fos un himne. La cançoneta no té més de trenta-cinc anys i, suposo jo, que hom ha perdonat la imaginària existència del vaixell de l'armada espanyola a canvi d'esgargamellar Visca Catalunya. Pregunto si són família el famós compositor i el psiquiatra. Entre uns humils segadors i catorze inconscients i un avi temerari que van a la guerra com si anessin de viatge de fi de curs a Mallorca, em quedo amb els primers, malgrat tot.

Les havaneres no acaben de fer-me el pes i no ho dic per una mala experiència adolescent amb el cremat. Les trobo avorrides i indolents. Nomes salvo "Llop de mar", encisadora, i sobre tot la versió b de "los hermanos Pinzón", els quals, gràcies al tarannà, avui mateix podrien contraure un feliç i progre matrimoni.
Publica un comentari a l'entrada

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes e...