Ves al contingut principal

Reunió al Comité Central


Arribo a dos quarts de sis al CCCB. Mentre baixo al soterrani del gulag llegeixo les inscripcions de les rajoles. Una d'aquestes diu:

Qui és amic del pobre
és amic de Déu.
Qui fa caritat
se'n va de dret al cel

A aquesta hora hi ha més concurrència. A part dels puffs i dels coixins hi ha cadires i molta més gent que no pas la vintena de benaventurats del matí. També hi ha una vigilant. Els freakies de samarreta negra encara són majoria -juguen a casa. També veig, però, noies normals, vull dir, amb alguna denotació de sensualitat. Un personatge encén una cigarreta i beu cervesa.
Comença la xerrada i el moderador dóna una definició de cultura: toda transmisión de información no biológica. I també ens diu què és la propietat intel·lectual: un proceso vírico que infecta la cultura. T'ha quedat rodó. Avui és el dia de les frases:
- La lengua es un bien gratuito y comunal, un sufragio universal permanente. Nunca ha sido una mercancía
- La voz es el interfaz natural
- La colonización digital usa los mismos medios que la división entre norte y sur. Para usar una cosa nuestra, la lengua, tenemos que usar medios extranjeros.
- ¿Qué prefieres, ser asquerosamente rico o muy leído?
- La lucha no se agota con el copyleft. El día que éste se acabe, inventaremos otra cosa.
-Not to all rights reserved. Yes to all rights reversed.
- Etc.
Un assistent pregunta què fan les editorials amb els excedents. Ell mateix contesta la retòrica i proposa que l'Estat requisi els llibres no venuts i que els reparteixi a les biblioteques, però que no els destrueixin. Portem ja quasi una hora i, per sort, encara ningú ha proposat que entrem directament a robar a les llibreries.
Un altra deplora que la versió electrònica del diccionari de la Real Academia de la Lengua hagi estat desenvolupada per Mycrosoft. La seva proposta és que el software sigui pagat amb diner públic i que s'alliberi el software lingüístic, para que no esté en manos de unos pocos. No se puede privatizar la lengua y que quede fuera del control social.
També s'ha parlat de blogs, de si són un gènere o només un format. I que han portat a la desaparició de l'escriptor fracassat.


***Actualització de dilluns 18 de juliol: Si algú vol un parer rigorós sobre els qüestions de copyright, pot llegir:
-El Monogràfic "Copyright i dret d’autor: convergència internacional en un món digital?", de la Professora Raquel Xalabarder de la UOC.
Són textos científics, de lectura àrida, però molt més agraïts que les demagògies de divendres a la tarda.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…