Ves al contingut principal

Matrimoni

Les tardes de diumenge permeten, almenys a mi, retocar posts anteriors i vagarejar el pensament. Un professor explicava que la millor negociació és aquella en què tu t'assegures el contingut i alhora deixes que l'altra part escrigui el discurs de la victòria, guanyi la batalla de la vanitat i desfili fastuosament dia i nit. Com diu la meva àvia, alaba't, ruc, que a fira et duc.

Philip Roth parla a L'animal moribund de les consequències castròfiques que ha tingut la sida en els homosexuals, sobretot. Un canvi de mentalitat conservador i possibilista que ha rejovenit el matrimoni. Heus aquí la recepta secular, el preservatiu institucional (sempre foradat) que promet la fidelitat, la seguretat i l'estabilitat en front del virus del dubte. Crec que els homosexuals han caigut a la trampa a l'ensems que la institució familiar ha rebut un recolzament inesperat que augura molts anys de vitalitat al matrimoni. Mentre onegen les banderes de l'arc de Sant Martí, en Ratzinger fa veure que plora i que ha perdut mentre que, de ben segur, es frega les mans. Qualsevol dia d'aquests veurem renéixer la gran colació cristianisme i socialisme i els progres de tota la vida no sabran ni què fer. Comparteixen un enemic comú, la qual cosa uneix molt: el liberalisme.

D'altra banda, el socialisme progre ha tornat a mostrar que el principi d'igualtat té un fonament inequívoc en l'enveja, que fa preguntar tu sí i jo no?. Els gais i lesbianes, crec, han venut l'anima al diable. Volen equiparar-se al que sempre han repudiat a canvi de victòries públiques. Potser han guanyat la guerra dels símbols, però de ben segur saben que el seu discurs ha estat derrotat. I tots plegats seguirem demanant permís per estimar a canvi de que el món reconegui de que tenim raó. L'amor, la més greu forma d'exhibicionisme. Que lluny que estem del liberalisme.

Res, us deixo amb el Roth que ho explica molt més bé.

Els homes heterosexuals que es casen són com els capellans quan s'ordenen: fan vot de castedat, amb la diferència que sembla que no se n'adonen fins al cap de quatre o cinc anys. La naturalesa del casament no és menys opressiva per a un mascle heterosexual -tenint en compte les preferències sexuals d'un mascle heterosexual- que per a un gai o una lesbiana. Però avui dia fins i tot els gais es volen casar. I per l'Església. Dos-cents o tres-cents convidats. I espera quan vegin en què s'ha convertit el desig que els va fer tornar-se gais. N'esperava més, d'aquesta gent, però resulta que tampoc ells toquen de peus a terra. deu haver-hi influït la sida. El declivi i l'ascens del condó és el tema sexual estrella de la segona meitat del segle XX. El condó ha tornat. I, junatment amb el condó, tot el que es va engegar a fer punyetes durant els anys seixanta. Quin home s'atreveix a dir que s'ho passa igual de bé fent l'amor amb condó que sense? Quina gràcia hi troba? Per això els òrgans de la digestió han acabat tenint, en l'època en què ens trobem, la supremacia coma orificis sexuals. La necessitat desesperada de la membrana mucosa. per eludir el condó, han de tenir una parella estable, i decideixen casar-se. Els gais són militants: volen casar-se i volen incorporar-se a l'exèrcit sense ocultar la seva condició i que se'ls accepti. Les dues institucions que jo abominava. I per un mateix motiu: la reglamentació
.

Philip Roth
L'animal moribund
Editorial La Magrana
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…