Ves al contingut principal

Matrimoni

Les tardes de diumenge permeten, almenys a mi, retocar posts anteriors i vagarejar el pensament. Un professor explicava que la millor negociació és aquella en què tu t'assegures el contingut i alhora deixes que l'altra part escrigui el discurs de la victòria, guanyi la batalla de la vanitat i desfili fastuosament dia i nit. Com diu la meva àvia, alaba't, ruc, que a fira et duc.

Philip Roth parla a L'animal moribund de les consequències castròfiques que ha tingut la sida en els homosexuals, sobretot. Un canvi de mentalitat conservador i possibilista que ha rejovenit el matrimoni. Heus aquí la recepta secular, el preservatiu institucional (sempre foradat) que promet la fidelitat, la seguretat i l'estabilitat en front del virus del dubte. Crec que els homosexuals han caigut a la trampa a l'ensems que la institució familiar ha rebut un recolzament inesperat que augura molts anys de vitalitat al matrimoni. Mentre onegen les banderes de l'arc de Sant Martí, en Ratzinger fa veure que plora i que ha perdut mentre que, de ben segur, es frega les mans. Qualsevol dia d'aquests veurem renéixer la gran colació cristianisme i socialisme i els progres de tota la vida no sabran ni què fer. Comparteixen un enemic comú, la qual cosa uneix molt: el liberalisme.

D'altra banda, el socialisme progre ha tornat a mostrar que el principi d'igualtat té un fonament inequívoc en l'enveja, que fa preguntar tu sí i jo no?. Els gais i lesbianes, crec, han venut l'anima al diable. Volen equiparar-se al que sempre han repudiat a canvi de victòries públiques. Potser han guanyat la guerra dels símbols, però de ben segur saben que el seu discurs ha estat derrotat. I tots plegats seguirem demanant permís per estimar a canvi de que el món reconegui de que tenim raó. L'amor, la més greu forma d'exhibicionisme. Que lluny que estem del liberalisme.

Res, us deixo amb el Roth que ho explica molt més bé.

Els homes heterosexuals que es casen són com els capellans quan s'ordenen: fan vot de castedat, amb la diferència que sembla que no se n'adonen fins al cap de quatre o cinc anys. La naturalesa del casament no és menys opressiva per a un mascle heterosexual -tenint en compte les preferències sexuals d'un mascle heterosexual- que per a un gai o una lesbiana. Però avui dia fins i tot els gais es volen casar. I per l'Església. Dos-cents o tres-cents convidats. I espera quan vegin en què s'ha convertit el desig que els va fer tornar-se gais. N'esperava més, d'aquesta gent, però resulta que tampoc ells toquen de peus a terra. deu haver-hi influït la sida. El declivi i l'ascens del condó és el tema sexual estrella de la segona meitat del segle XX. El condó ha tornat. I, junatment amb el condó, tot el que es va engegar a fer punyetes durant els anys seixanta. Quin home s'atreveix a dir que s'ho passa igual de bé fent l'amor amb condó que sense? Quina gràcia hi troba? Per això els òrgans de la digestió han acabat tenint, en l'època en què ens trobem, la supremacia coma orificis sexuals. La necessitat desesperada de la membrana mucosa. per eludir el condó, han de tenir una parella estable, i decideixen casar-se. Els gais són militants: volen casar-se i volen incorporar-se a l'exèrcit sense ocultar la seva condició i que se'ls accepti. Les dues institucions que jo abominava. I per un mateix motiu: la reglamentació
.

Philip Roth
L'animal moribund
Editorial La Magrana
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…