Ves al contingut principal

Persones anonimes

Fa dues setmanes forca gent portava una flor vermella a l'alcada del cor. Els presentadors de la BBC, els empleats de banca o cuiners commemoraven la fi de la primer guerra mundial. L'11 de novembre ha quedat institucionalitzat com la diada per recordar els soldats morts o ferits en qualsevol de les multiples guerres en que ha estat aquest pais i de les quals n'han tornat victoriosos. La presentadora del telenoticies diria que la porten tant els politics, les personalitats com un gran nombre de persones anonimes que tambe han volgut mostrar el seu rebuig a la violencia.

En un dels carrers principals hi havia paradetes que les venien. Me'n van oferir varies vegades. Si t'hi negues, la mirada que et torna el voluntari es condemnatoria. El recollidor de signatures o el venedor de pulseres sol ser una persona poc donada a entendre raonaments o bromes en acte de servei. Per contra, donar la teva signatura t'atorga un certificat de bona conducta que no has demanat. L'any passat tres noies de la feina recollien signatures contra els toros. Assetjaven. Era la meva segona setmana a la feina. Ja podeu pensar com van anar les coses a partir d'aquell moment.

Aquesta exterioritzacio comunitaria del dol, de la protesta o de l'alegria es una necessitat humana per a sentir-se identificat, diuen. Es impressionant l'exercit de llacets blaus, negres, vermells o de color rosa o lila que campa per Catalunya. Tambe n'hi ha, pero, qui necessita mostrar la indiferencia. Durant la primera guerra mundial la neutralitat espanyola va propiciar uns grans debats entre els francofils i els anglofils vers els germanofils. Despres de quatre anys de guerra tot plegat devia ser tan esgotador que alguns van decidir posar-se un cartellet que deia no me hable usted de la guerra.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…