Ves al contingut principal

Persones anonimes

Fa dues setmanes forca gent portava una flor vermella a l'alcada del cor. Els presentadors de la BBC, els empleats de banca o cuiners commemoraven la fi de la primer guerra mundial. L'11 de novembre ha quedat institucionalitzat com la diada per recordar els soldats morts o ferits en qualsevol de les multiples guerres en que ha estat aquest pais i de les quals n'han tornat victoriosos. La presentadora del telenoticies diria que la porten tant els politics, les personalitats com un gran nombre de persones anonimes que tambe han volgut mostrar el seu rebuig a la violencia.

En un dels carrers principals hi havia paradetes que les venien. Me'n van oferir varies vegades. Si t'hi negues, la mirada que et torna el voluntari es condemnatoria. El recollidor de signatures o el venedor de pulseres sol ser una persona poc donada a entendre raonaments o bromes en acte de servei. Per contra, donar la teva signatura t'atorga un certificat de bona conducta que no has demanat. L'any passat tres noies de la feina recollien signatures contra els toros. Assetjaven. Era la meva segona setmana a la feina. Ja podeu pensar com van anar les coses a partir d'aquell moment.

Aquesta exterioritzacio comunitaria del dol, de la protesta o de l'alegria es una necessitat humana per a sentir-se identificat, diuen. Es impressionant l'exercit de llacets blaus, negres, vermells o de color rosa o lila que campa per Catalunya. Tambe n'hi ha, pero, qui necessita mostrar la indiferencia. Durant la primera guerra mundial la neutralitat espanyola va propiciar uns grans debats entre els francofils i els anglofils vers els germanofils. Despres de quatre anys de guerra tot plegat devia ser tan esgotador que alguns van decidir posar-se un cartellet que deia no me hable usted de la guerra.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…