Ves al contingut principal

Skills

Coincideixo amb uns espanyols a un pub de High Street d'Exeter. Estan d'Erasmus i se'ls nota felicos, mes que res per les odioses comparacions amb els barracons -no parlo d'edificis- de la peninsula de barataria. M'expliquen per sobre com funciona la universitat i em donen quatre consells que agraeixo.

Les classes magistrals no existeixen, l'assistencia a classe es un 10% de la nota i el que compta son els treballs i les practiques. L'examen final es nomes un tramit. El criteri es que si una persona ha anat a classe, ha fet be les practiques i suspen (l'aprovat es un 4), el que falla es el sistema. D'altra banda, no es possible aprovar nomes anant a l'examen final. Aixo si, si fas un treball i no cites la font, et poden expulsar de la universitat per vulnerar els drets d'autor. En definitiva, com que l'apovat ja el tens practicament assegurat, la resta depen de tu i aparques les males arts per aconseguir l'anhelat 5.

Tot plegat demana una dedicacio del professorat i un seguiment de cada estudiant. Quants professors haurem tingut que la seva deria era la conspiracio dels passadissos, les punyalades als seus respectius departaments i els calers per als seus projectes de recerca? Vaig tenir un magnific professor de dret administratiu amb el que ens aveniem forca. Un cop acabada la carrera i superada la necessaria distancia entre alumne i professor va dir-me que a la universitat nomes hi havia mala gent. Va ser ell qui que em va previndre dels perills de l'esquerra, amb els 20 anys ja refets. En aquesta etapa, que comences a deixar de dependre dels pares, la temptacio de buscar un substitut en l'Estat es forta.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…