Ves al contingut principal

Ni ase ni bestia. Lujan al pais de l'oblit

El dia 27 vaig penjar una part trista de la vida de Lujan. El post pretenia contrastar "l'home de vida amb l'estretor inquisitorial i freda d'un taulell del ministeri d'hisenda". Vaig dur el llibre a Anglaterra i abans d'ahir vaig acabar-lo amb un gust amarg: Nestor Lujan va morir el 22 de desembre de 1995, la qual cosa desconeixia al moment d'escriure el post. A mes, tambe havia caigut a la trampa de recordar mes al bon vivant que no pas el periodista.

No estic massa al dia de tot el que publica la premsa catalana. Per tant, m'agradaria saber si s'ha publicat alguna remembranca en motiu del dese aniversari de la seva mort. De tota manera, sospito i sospito. Refugiar-se en la fugacitat del periodisme no es us argument creible per passar full d'aquesta manera. Perque no es nomes en Lujan l'oblidat. La gent de la revista Destino, Francesc Pujols o, fins i tot el mateix Pla, malgrat tot, han passat pel mateix trangol. No hi ha cap govern ocult que decideix qui mereix la posteritat i qui no: si que n'hi ha, pero, que promouen la indiferencia per motius ideologics, d'ignorancia, per tant. D'aixo se'n pot dir sectarisme amb tota tranquil.litat per part dels que tenen un concepte particular de la memoria historica.

Dic jo, entre fossa i fossa, no podriem donar una beca, per a que algu estudii, per exemple, les cartes dels lectors de la revista Destino,tal com reclama Agusti Pons al llibre?

Per ultim, copio un text de Montserrat Roig del 15 de marc de 1974, en motiu d'una entrevista per ala revista Jano que va fer ella mateixa a Nestor Lujan:

Nestor Lujan, de todos es sabido, es un hombre liberal hasta la medula. Un hombre que ha combinado, no sin duros trabajos, liberalismo a la vieja usanza con el dificil ejercicio de la objetividad. Ser liberal en la Espana actual, en que cada palabra ha perdido su sentido, , es algo muy dificil. Ser liberal, hoy dia, significa ser combatido por casi todo el umundo. Por las izquierdas y por las derechas. Y lo mas triste del caso es que los liberales, que no son mas que viejos sonadores de una utopia jamas alcanzada en Espana, casi nunca han tenido la palabra. Ser liberal, hoy dia, es aceptarla evidencia de la mas desnuda soledad ideologica.
Nèstor Luján, el periodisme liberal, d'Agustí Pons, Editorial Columna.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…