Ves al contingut principal

El mort i qui el vetlla

Més d'una vegada havia sentit a dir als grans de casa l'expressió "què contenta que estaria la mare si hagués vist això" en referència a algun esdeveniment i al record d'un mort. Aquesta frase pot arribar al rídícul d'aquell personatge de "La Plaça del Diamant", l'Enriqueta, que sempre deia "què content que estaria en Quimet si...", fins al punt que el dia de les noces de la vídua del tal Quimet, la Colometa, una mica més i se li escapa la frase.

La setmana passada la universitat d’Exeter organitzà una simposi sobre la recuperació de la memòria històrica. El dilluns dia 5 projectaren el documental “Por ejemplo, Santa Cruz”. És la filmació de la remoció d’unes fosses a un petit poble de la provícia de Burgos, Santa Cruz de Salceda, on a l’agost del 36 nou homes van ser assassinats per militar a la UGT, Izquierda republicana i el PSOE. El nét d'un dels afusellats va donar una bandera de la UGT al seu fill per a que la posés sobre la caixeta amb els òssos del finat i va dir "qué orgullosos estaria mi abuelo si...".

Un altre punt que destaco del documental és el metge forense que remenava els cranis. Em vaig quedar quasi petrificat o fossilitzat quan vaig sentir dir-li que aquestes obertures havien de ser públiques i exemplars. S’entristí quan va recordar que alguns familiars d’assassinats, un cop desaparegut Franco, van desenterrar els morts i els portaren al cementiri sense fer gens de soroll. Costaria trobar un millor homenatge per al familiar que la discreció, el silenci i el parenostre sense focus, forenses morbosos ni polítics ballant sobre les tombes.

Allò que fan els musulmans de passar el cadàver per sobre la multitud tampoc és tan estrany a occident. La mort sempre serà un espectacle que fascina: els enterraments televisats, les tertúlies inacabables, els polítics que assisteixen als funerals i la utilització electoral posterior. És a gran escala allò que havia vist al meu poble: aquelles dones que no es perdien cap enterrament, tant si coneixien el difunt com si no, o aquelles cortines que es movien quan la comitiva passava per davant de casa.

Per últim, una consideració més sobre l'obertura de fosses. Quan qualsevol de nosaltres es mori, si no deixem l'enterrament pagat, algú ho haurà de fer i possiblement l’estat no ho farà. És mes, potser no ens deixarà ni els òssos. Així, doncs, com a mínim que diguin quan val obrir cadascuna d'aquestes fosses.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…