Ahir Ramon Bassas, regidor de Mataró, parlava d'una nova llei orgànica de llibertat religiosa. Bassas enllaça la revista Vida Nueva que publica un article d'un diputat socialista i un altre de Federico Trillo. No trobo cap motiu per canviar la llei actual que, tot s'ha de dir, molesta poc, i això ja és molt en una llei i més si tracta de la llibertat de culte (sic). "Les noves realitats" que tant agrada dir als socialistes, la reelecció de Rouco i la renovació del contracte a Jiménez Losantos garanteix la tensió. A tots els ve de gust jugar el partit de tornada.Arreu els governants tornen a preocupar-se pel fet religiós, en cas que mai hagin arribat a oblidar-lo. Aquí al Regne Unit hi ha un debat obert amb l'Act of Settlement. Bàsicament aquesta llei del 1700 -potser algú troba que la llei de llibertat religiosa espanyola és vella per ser del 1980- barra el pas als successors al tro del regne que professin la religió catòlica. Les preocupacions de la llei són la jurisdicció universal del Papa, la temença que un sobirà catòlic podria avantposar les recomanacions del Vaticà als interessos del regne i el prejudici que un rei catòlic comportaria la pèrdua de la llibertat civil i religiosa. Més modernament s'adduïa també el conflicte irlandès.
La boda del príncep Felip, nét de la reina, amb Autumn Kelly, que s'ha convertit a l'Església d'Anglaterra per poder tirar endavant el casori, ha reviscolat la qüestió. La música de fons és la conversió al catolicisme de Tony Blair, la probable canonització del cardenal Newman -un anglicà del segle 19 que es convertí a la fe de Roma- i la presència de ministres catòlics al govern de Gordon Brown ara que es torna a parlar d'avortament, avenços en genètica, crisi familiar i pèrdua de valors. Preocupa també la poca assistència dels anglicans als oficis dominicals en front de l'auge catòlic gràcies als immigrants. Definitivament, l'Església d'Anglaterra és una qüestió identitària, tal com ho és a Espanya i probablement a tot arreu.
2 comentaris:
Se'n va parlar gaire, de la conversio d'en Blair? Crec que tambe va deixar anar unes perles sobre la "persecucio religiosa" que havia patit quan era a l'oficina.
Roc, vaig arribar a Anglaterra quasi al final del mandat de Blair. Pel que tinc entès, ja fa anys que Blair assisteix a missa catòlica i té un capellà catòlic com a guia espiritual. La seva dona, Cherie, sempre ho ha sigut. Es diu que ho féu públic quan va deixar el govern per no tensar massa les coses i perquè s'estava negociant amb l'IRA. Els diaris n'han parlat, i ara més per la publicació de les memòries de Cherie Blair que tracta també la qüestió.
Els Blairs tenen quatre fills, el petit es porta uns quinze anys amb el tercer. Es diu que el bisbe, per donar veracitat a la conversió, va demanar una prova i aquesta va ser tenir un fill. És una pràctica assídua de l'Església.
En tot cas, la reputació de Balir al regne Unit està molt cremada. No crec que l'església busqués cap exemplaritat, perquè en tot cas, el tir ha sortit malament.
Un periodista va dir que era una llàstima que no ho fos abans i no obeís el Vaticà, perquè d'aquesta manera no hauria participat de la guerra d'Irak.
No es pot dir en to cas que Blair hagi estat influït pel Vaticà durant els quasi 10 anys al govern. és més, els catòlics britànics són els que han criticat més la conversió dient que és un hipòcrita.
Publica un comentari a l'entrada