Ves al contingut principal

Sempre Wembley

Tot just avui fa setze anys, el 20 de maig de 1992, el Barça va guanyar la Copa d'Europa a Wembley. Tants anys d'espera, tants desenganys, tants recels havien creat una mentalitat derrotista i la Copa no arribava mai. El Barça havia esdevingut un refugi dolç per als perdedors i els maleïts de la terra. Una part de tradició fatalista va morir aquella nit del 20 de maig de 1992 a Londres.

Vaig arribar un pèl tard a Anglaterra i no vaig poder visitar l'estadi. Tot i que ha estat enderrocat, el nou Wembley continua essent un lloc de glòria i esperança. La darrera demostració fou dissabte passat. S'hi va disputar la final de la FA Cup, una competició que tots els equips del país es prenen molt seriosament. El Portsmouth i el Cardiff eren els finalistes. , dos equips que no guanyaven el títol des dels anys 30 del segle passat.

Abans de començar el partit tocaren "Déu salvi la Reina" en honor al Portsmouth i "la terra dels nostres pares", l'himne gal.lès en homenatge al Cardiff. Els dies anteriors va haver-hi una mica de mullader amb els himnes, aquí també hi ha salvapàtries, és clar. Però no us penseu, els tocacampanes d'aquí tenen un altra moral. Les comparacions són divines i diabòliques: sense anar més lluny ahir es va saber que Bojan no jugarà un partit amistós amb Catalunya perquè la setmana passada va renunciar a disputar l'Eurocopa amb la selecció espanyola. Quin país tan desgraciat, encara.

L'altre punt d'interès de la final va ser la persona encarregada d'entregar el trofeu al guanyador. No va ser la Reina ni Gordon Brown ni el president de la federació anglesa ni cap personatge necessitat d'una fotografia amable. Va ser un home de futbol molt estimat i respectat: Sir Bobby Robson. M'hauria agradat que Robson hagués pogut estar més anys a Barcelona. la conducció de la BBC va anar a càrrec de Gary Lineker, el presentador habitual del resum de la jornada de lliga els dissabtes i diumenges al vespre.

P.S.: Felicitats també al Manchester City. Tot i haver quedat onzè a la lliga, jugarà la copa de la UEFA per haver obtingut el premi a l'esportivitat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…