Ves al contingut principal

Sempre Wembley

Tot just avui fa setze anys, el 20 de maig de 1992, el Barça va guanyar la Copa d'Europa a Wembley. Tants anys d'espera, tants desenganys, tants recels havien creat una mentalitat derrotista i la Copa no arribava mai. El Barça havia esdevingut un refugi dolç per als perdedors i els maleïts de la terra. Una part de tradició fatalista va morir aquella nit del 20 de maig de 1992 a Londres.

Vaig arribar un pèl tard a Anglaterra i no vaig poder visitar l'estadi. Tot i que ha estat enderrocat, el nou Wembley continua essent un lloc de glòria i esperança. La darrera demostració fou dissabte passat. S'hi va disputar la final de la FA Cup, una competició que tots els equips del país es prenen molt seriosament. El Portsmouth i el Cardiff eren els finalistes. , dos equips que no guanyaven el títol des dels anys 30 del segle passat.

Abans de començar el partit tocaren "Déu salvi la Reina" en honor al Portsmouth i "la terra dels nostres pares", l'himne gal.lès en homenatge al Cardiff. Els dies anteriors va haver-hi una mica de mullader amb els himnes, aquí també hi ha salvapàtries, és clar. Però no us penseu, els tocacampanes d'aquí tenen un altra moral. Les comparacions són divines i diabòliques: sense anar més lluny ahir es va saber que Bojan no jugarà un partit amistós amb Catalunya perquè la setmana passada va renunciar a disputar l'Eurocopa amb la selecció espanyola. Quin país tan desgraciat, encara.

L'altre punt d'interès de la final va ser la persona encarregada d'entregar el trofeu al guanyador. No va ser la Reina ni Gordon Brown ni el president de la federació anglesa ni cap personatge necessitat d'una fotografia amable. Va ser un home de futbol molt estimat i respectat: Sir Bobby Robson. M'hauria agradat que Robson hagués pogut estar més anys a Barcelona. la conducció de la BBC va anar a càrrec de Gary Lineker, el presentador habitual del resum de la jornada de lliga els dissabtes i diumenges al vespre.

P.S.: Felicitats també al Manchester City. Tot i haver quedat onzè a la lliga, jugarà la copa de la UEFA per haver obtingut el premi a l'esportivitat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…