Ves al contingut principal

Carrers i estàtues

Quan es dedica un carrer a un personatge es busca una certa atemporalitat per a èpoques diferents. A Exeter ho han trobat del tot: la seu del partit laborista està a un carrer sense sortida que es diu Gordon Road. Malgrat les penes i treballs de l'actual primer ministre, el carrer fou dedicat un heroi de guerra, el General Gordon.

Un altre cas curiós és el Downing Street. El primer pensament porta a assenyalar que la traducció és el "carrer que baixa" i podria interpretar-se com un avís a la modèstia i la fugacitat del poder per als inquilins presents i futurs. Però no, el senyor Downing va existir i, segons explica el corresponsal del diari ABC, no era una persona de reputació recomanable.

El mateix va passar al meu poble. La via urbana més llarga que enllaça els dos nuclis històricament enfrontats, Corbera Alta i Corbera Baixa, porta el nom de carrer de la Pau. Així, un cop acabada la guerra civil, els franquistes devien estar encantats amb el nom i el mantingueren traduït al castellà. Després de la mort del dictador, es va proposar el canvi. Amb bon sentit, però, això no es féu i ara és la via escollida per fer les cassolades contra la guerra.

Els noms s'adapten més bé a les situacions que no pas les estàtues, a vegades tan ridícules per voler petrificar el temps. Les estàtues són un tema difícil. Catalunya és un dels països on hi ha magatzems d'estatues retirades de la via pública. És un símptoma de que les coses no han anat bé. Això només deu passar als països on han patit el feixisme i canvis de règim sobtats.

Aquestes dificultats fan que no hagi tingut èxit la idea de la Fundació Catalunya Oberta d'erigir una estàtua a Churchill a Barcelona. L'antic primer ministre britànic no acaba d'agradar i té menys simpatia que alguns altres amb mèrits dubtosos. Churchill no és, però, un personatge difícil només a Catalunya, a Anglaterra encara ho és i el reconeixement també va ser complicat tal com ho explica Josep Pla:

En el món polític anglès ara hi ha plantejat un gran afer: saber com ha d’ésser l’estàtua que s’ha d'erigir a Londres a sir Winston Churchill. Aquest senyor hi ha deixat un record fenomenal. Les estàtues de Londres són, com a tot arreu, regulars; les millors són les eqüestres, per la qualitat dels cavalls. Alguns creuen que sir Winston Churchill ha d'ésser representat com fou en vida, amb el barret de copa, el cigar i la roba d'estàtua. Alguns aspiren a un monument més simbòlic, però sense monstruositats pedantesques ni romàntiques. Churchill es va negar a ésser enterrat als claustres de Westminster, on hi ha les cendres de tants homes cèlebres, i preferí la sepultura familiar. No serà pas fàcil de fer una estàtua a aquest home. En definitiva, però, per a les persones que viuran en la memòria dels homes lliures, l'estàtua és secundària.
Josep Pla, El viatge s'acaba.

4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…