Un altre cas curiós és el Downing Street. El primer pensament porta a assenyalar que la traducció és el "carrer que baixa" i podria interpretar-se com un avís a la modèstia i la fugacitat del poder per als inquilins presents i futurs. Però no, el senyor Downing va existir i, segons explica el corresponsal del diari ABC, no era una persona de reputació recomanable.
El mateix va passar al meu poble. La via urbana més llarga que enllaça els dos nuclis històricament enfrontats, Corbera Alta i Corbera Baixa, porta el nom de carrer de la Pau. Així, un cop acabada la guerra civil, els franquistes devien estar encantats amb el nom i el mantingueren traduït al castellà. Després de la mort del dictador, es va proposar el canvi. Amb bon sentit, però, això no es féu i ara és la via escollida per fer les cassolades contra la guerra.
Els noms s'adapten més bé a les situacions que no pas les estàtues, a vegades tan ridícules per voler petrificar el temps. Les estàtues són un tema difícil. Catalunya és un dels països on hi ha magatzems d'estatues retirades de la via pública. És un símptoma de que les coses no han anat bé. Això només deu passar als països on han patit el feixisme i canvis de règim sobtats.
Aquestes dificultats fan que no hagi tingut èxit la idea de la Fundació Catalunya Oberta d'erigir una estàtua a Churchill a Barcelona. L'antic primer ministre britànic no acaba d'agradar i té menys simpatia que alguns altres amb mèrits dubtosos. Churchill no és, però, un personatge difícil només a Catalunya, a Anglaterra encara ho és i el reconeixement també va ser complicat tal com ho explica Josep Pla:
En el món polític anglès ara hi ha plantejat un gran afer: saber com ha d’ésser l’estàtua que s’ha d'erigir a Londres a sir Winston Churchill. Aquest senyor hi ha deixat un record fenomenal. Les estàtues de Londres són, com a tot arreu, regulars; les millors són les eqüestres, per la qualitat dels cavalls. Alguns creuen que sir Winston Churchill ha d'ésser representat com fou en vida, amb el barret de copa, el cigar i la roba d'estàtua. Alguns aspiren a un monument més simbòlic, però sense monstruositats pedantesques ni romàntiques. Churchill es va negar a ésser enterrat als claustres de Westminster, on hi ha les cendres de tants homes cèlebres, i preferí la sepultura familiar. No serà pas fàcil de fer una estàtua a aquest home. En definitiva, però, per a les persones que viuran en la memòria dels homes lliures, l'estàtua és secundària.
Josep Pla, El viatge s'acaba.
4 comentaris:
Jo voto per treure la del Negru Domingo (Antonio López i López) i posar un monument (un puro i un barret) i rebatejar la plaça.
“Me alegro de que los nacionalistas estén haciendo progresos”, le escribía Winston Churchill a su mujer el mismo día de la caída de Irún en manos de las tropas franquistas.
Y añadía, poco después, que “mejor para la seguridad de todos si los comunistas son aplastados”.
Eran palabras del mismo hombre que se afanó para que sus amigos conservadores leyeran Mein Kampf, de Hitler, y se hicieran cargo de la magnitud de los peligros que amenazaban Europa.
Todo eso ocurría en el cada vez más remoto siglo XX, durante la guerra civil española. (…)
JOSÉ ANDRÉS ROJO, Madrid
El País 26-09-2001
EDUARDO HARO TECGLEN
EL PAÍS - 25-07-2005
(…) En la calle de Sidney, Londres, 1911, se hicieron fuertes unos letones, de los muchísimos que había exiliados. La policía los cercó, avisó al ministro del Interior y éste apeló al Ejército. Llegaron los soldados y el ministro. De frac, sombrero de copa, fular de seda blanco: dirigió los cañones, ordenó el fuego y mató al grupo anarquista anticomunista de Pedro el Pintor, o Pedro el Letón. El ministro era Winston Churchill. Dimitió porque los diarios populares denunciaron su brutalidad. Le hicieron ministro de Marina. Y un par de errores graves más le llevaron a primer ministro. Ya es un héroe mundial (…)
Gràcies per les cites, ccbaxter, sigues benvingut. Encara no sé si estàs a favor o en contra de dedicar un carrer a qui va derrotar els nazis i va frenar que el comunisme dominés tota Europa. Cites i no comentes, m'agradaria saber si també penses.
De moment aquí encara no canonitzem ni cremem a ningú. Churchill no era cap sant ni pretenia ser-ho. No com els que sempre s'han equivocat pensant que sempre han tingut raó. Churchill acabarà tenint un carrer a Barcelona. Gràcies i fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada