Ves al contingut principal

Carrers i estàtues

Quan es dedica un carrer a un personatge es busca una certa atemporalitat per a èpoques diferents. A Exeter ho han trobat del tot: la seu del partit laborista està a un carrer sense sortida que es diu Gordon Road. Malgrat les penes i treballs de l'actual primer ministre, el carrer fou dedicat un heroi de guerra, el General Gordon.

Un altre cas curiós és el Downing Street. El primer pensament porta a assenyalar que la traducció és el "carrer que baixa" i podria interpretar-se com un avís a la modèstia i la fugacitat del poder per als inquilins presents i futurs. Però no, el senyor Downing va existir i, segons explica el corresponsal del diari ABC, no era una persona de reputació recomanable.

El mateix va passar al meu poble. La via urbana més llarga que enllaça els dos nuclis històricament enfrontats, Corbera Alta i Corbera Baixa, porta el nom de carrer de la Pau. Així, un cop acabada la guerra civil, els franquistes devien estar encantats amb el nom i el mantingueren traduït al castellà. Després de la mort del dictador, es va proposar el canvi. Amb bon sentit, però, això no es féu i ara és la via escollida per fer les cassolades contra la guerra.

Els noms s'adapten més bé a les situacions que no pas les estàtues, a vegades tan ridícules per voler petrificar el temps. Les estàtues són un tema difícil. Catalunya és un dels països on hi ha magatzems d'estatues retirades de la via pública. És un símptoma de que les coses no han anat bé. Això només deu passar als països on han patit el feixisme i canvis de règim sobtats.

Aquestes dificultats fan que no hagi tingut èxit la idea de la Fundació Catalunya Oberta d'erigir una estàtua a Churchill a Barcelona. L'antic primer ministre britànic no acaba d'agradar i té menys simpatia que alguns altres amb mèrits dubtosos. Churchill no és, però, un personatge difícil només a Catalunya, a Anglaterra encara ho és i el reconeixement també va ser complicat tal com ho explica Josep Pla:

En el món polític anglès ara hi ha plantejat un gran afer: saber com ha d’ésser l’estàtua que s’ha d'erigir a Londres a sir Winston Churchill. Aquest senyor hi ha deixat un record fenomenal. Les estàtues de Londres són, com a tot arreu, regulars; les millors són les eqüestres, per la qualitat dels cavalls. Alguns creuen que sir Winston Churchill ha d'ésser representat com fou en vida, amb el barret de copa, el cigar i la roba d'estàtua. Alguns aspiren a un monument més simbòlic, però sense monstruositats pedantesques ni romàntiques. Churchill es va negar a ésser enterrat als claustres de Westminster, on hi ha les cendres de tants homes cèlebres, i preferí la sepultura familiar. No serà pas fàcil de fer una estàtua a aquest home. En definitiva, però, per a les persones que viuran en la memòria dels homes lliures, l'estàtua és secundària.
Josep Pla, El viatge s'acaba.

4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…