Ves al contingut principal
Ahir la tarda, tornant cap a casa, em vaig trobar la Camila, una noia polonesa que vaig conèixer quan treballava al pub. Feia temps que no ens vèiem, als dos ens vagava i vam anar a fer un cafè al Starbuck's. Està contenta, fa tres mesos que va trobar una feina de cuidadora social. Vé d'un país on tenir cura dels parents grans és una obligació que molt rarament es cedeix a uns tercers. Ella i la seva mare havien cuidat les dues àvies a casa i també formava part del grup de voluntaris de la parròquia que visita gent gran.

La llei de l'oferta i la demanda però, també és inapel.lable i ara, per fer el que ha fet durant molts anys, té un sou prou bo i el permís de l'ús personal del cotxe i el telèfon mòbil de les visites domiciliàries. D'aquí dues setmanes anirà a Polònia i li regalarà un ordinador al seu nebot. El seu pare li va fer la broma que quan ell va fer la comunió també va rebre un PC, un partit comunista.

Li pregunto si es pensa quedar a viure aquí. És una pregunta difícil de fer als foranis. Qui ho sap. Li dic que he començat a preparar les coses per anar a Londres. Em demana que la truqui abans de marxar. Tot és tan provisional! Vivint com si fos un viatge d'interail et manté jove, un xic irresponsable, però potser és la millor manera de que la primera vegada que vegi un vell serà al mirall.

En quant al trasllat a Londres, tinc uns sentiments i nervis semblants als que tenia abans de marxar a Anglaterra. Això vol dir que l'encerto.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…