Ahir la tarda, tornant cap a casa, em vaig trobar la Camila, una noia polonesa que vaig conèixer quan treballava al pub. Feia temps que no ens vèiem, als dos ens vagava i vam anar a fer un cafè al Starbuck's. Està contenta, fa tres mesos que va trobar una feina de cuidadora social. Vé d'un país on tenir cura dels parents grans és una obligació que molt rarament es cedeix a uns tercers. Ella i la seva mare havien cuidat les dues àvies a casa i també formava part del grup de voluntaris de la parròquia que visita gent gran.

La llei de l'oferta i la demanda però, també és inapel.lable i ara, per fer el que ha fet durant molts anys, té un sou prou bo i el permís de l'ús personal del cotxe i el telèfon mòbil de les visites domiciliàries. D'aquí dues setmanes anirà a Polònia i li regalarà un ordinador al seu nebot. El seu pare li va fer la broma que quan ell va fer la comunió també va rebre un PC, un partit comunista.

Li pregunto si es pensa quedar a viure aquí. És una pregunta difícil de fer als foranis. Qui ho sap. Li dic que he començat a preparar les coses per anar a Londres. Em demana que la truqui abans de marxar. Tot és tan provisional! Vivint com si fos un viatge d'interail et manté jove, un xic irresponsable, però potser és la millor manera de que la primera vegada que vegi un vell serà al mirall.

En quant al trasllat a Londres, tinc uns sentiments i nervis semblants als que tenia abans de marxar a Anglaterra. Això vol dir que l'encerto.