Ves al contingut principal

Anys plens d´afanys

Al Barça torna la temeritat i la impaciència, les mocions de censura, les mocadorades, el tirar la casa a terra i el fer foc nou. Els apocalíptics han tornat a estripar el carnet. Els que volien passar comptes a Laporta ara han trobat el moment. Ell els ha aplanat el camí i el Barça torna a posar la cara que menys m'agrada.

Sir Bobby Robson va dir que els dos clubs més grans del món són el Manchester Utd. i el Barça. Són dos mons tan oposats com són Anglaterra i Catalunya. Aquí el futbol és l'esport de la classe assalariada, és la diversió sense gaire sofisticació, són els pubs i les inacabables rondes de cervesa. Ja se sap que als pubs no shi va a llegir el diari ni a jugar a cartes ni a prendre el cafè: s´hi va a beure. Doncs als estadis, el mateix, no s'hi va a a fer l'intel·lectual ni el senyor ni a xiular ni a demanar res més que futbol: a Anglaterra s'hi va a passar-s'ho bé i a cantar.

Ara tot ha canviat una mica i, per exemple, l'abonament de la temporada de l'Arsenal val unes 5000 lliures. Tradicionalment, però, als rics no els interessava el futbol. Els esports dels aristòcrates són les curses de cavalls i el cricket; el dels universitaris, el rugby. Al sud, on hi ha els grans propietaris rurals, no hi ha cap equip gran de futbol. Tots són del nord laborista i assalariat i dels barris de Londres. Per això, excepte el Chelsea, tot vesteixen de vermell.

A Anglaterra són incomprensibles aquestes frases tan culers com "calleu que estem mirant el futbol", "avui sembla que hi posen ganes" i altres per l'estil. Tampoc hi ha la poètica d'en Puyal ni altres misticismes que aparentment volen omplir la manca de solidesa nacional.

L'any passat vaig anar a Old Trafford amb dos amics. Poca gent hi anava amb la xicota o la família. La gent no anava tan mudada. No hi havia aquells silencis eixordadors de les primeres parts al Camp Nou. M'ho vaig passar molt bé, era el primer partit ue anava on no jugava el Barça. Hi tornaria anar-hi es clar, però al final del partit vaig enviar un missatge a un amic per saber el resultat del Barça.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…