Ves al contingut principal

Anys plens d´afanys

Al Barça torna la temeritat i la impaciència, les mocions de censura, les mocadorades, el tirar la casa a terra i el fer foc nou. Els apocalíptics han tornat a estripar el carnet. Els que volien passar comptes a Laporta ara han trobat el moment. Ell els ha aplanat el camí i el Barça torna a posar la cara que menys m'agrada.

Sir Bobby Robson va dir que els dos clubs més grans del món són el Manchester Utd. i el Barça. Són dos mons tan oposats com són Anglaterra i Catalunya. Aquí el futbol és l'esport de la classe assalariada, és la diversió sense gaire sofisticació, són els pubs i les inacabables rondes de cervesa. Ja se sap que als pubs no shi va a llegir el diari ni a jugar a cartes ni a prendre el cafè: s´hi va a beure. Doncs als estadis, el mateix, no s'hi va a a fer l'intel·lectual ni el senyor ni a xiular ni a demanar res més que futbol: a Anglaterra s'hi va a passar-s'ho bé i a cantar.

Ara tot ha canviat una mica i, per exemple, l'abonament de la temporada de l'Arsenal val unes 5000 lliures. Tradicionalment, però, als rics no els interessava el futbol. Els esports dels aristòcrates són les curses de cavalls i el cricket; el dels universitaris, el rugby. Al sud, on hi ha els grans propietaris rurals, no hi ha cap equip gran de futbol. Tots són del nord laborista i assalariat i dels barris de Londres. Per això, excepte el Chelsea, tot vesteixen de vermell.

A Anglaterra són incomprensibles aquestes frases tan culers com "calleu que estem mirant el futbol", "avui sembla que hi posen ganes" i altres per l'estil. Tampoc hi ha la poètica d'en Puyal ni altres misticismes que aparentment volen omplir la manca de solidesa nacional.

L'any passat vaig anar a Old Trafford amb dos amics. Poca gent hi anava amb la xicota o la família. La gent no anava tan mudada. No hi havia aquells silencis eixordadors de les primeres parts al Camp Nou. M'ho vaig passar molt bé, era el primer partit ue anava on no jugava el Barça. Hi tornaria anar-hi es clar, però al final del partit vaig enviar un missatge a un amic per saber el resultat del Barça.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…