Ves al contingut principal

Joan XXIII

Aquests dies es celebra el cinquantè aniversari de l'inici del pontificat de Joan XXIII. Àngelo Roncalli fou un personatge considerable, atractiu i amb una gran capacitat de comunicació. Se l'anomenà el papa bo, el papa de la gent, el papa de l'ecumenisme.

Tot i que sóc un cristià tirant a protestant, l'any passat a Anglaterra vaig assitir a una missa tridentina, d'esquena com les d'abans. I vaig quedar maravellat i sense saber perquè l'església havia renunciat a aquest ritus tan impressionant.

Cadascú porta les seves contradiccions com pot. Admiro la bellesa que crea la fe, encara que a vegades es tracti d'un cert paganisme entronitzat. Vull dir, que l'esperit protestant és molt allunyat de les mitres, les tiares i de l'incens.

Resulta que el 31 d'octubre de 1517 és la data en què el frare agustinià Martí Luter va enviar a l'arquebisbe de Magúncia uns textos on criticava "la virtud de la indulgència" per a la construcció de la basílica de sant Pere, és a dir, peca, paga i els teus pecats són perdonats.

No sé si es pot ser protestant i admirar Trento a la vegada i no perdre l'oremus. Sigui com sigui, avui la missa tridentina pot oficiar-se si un grup de fidels ho demanen. D'altra banda, el concili vaticà II que imulsà Joan XXIII és una crida a ser adult, a la responsabilitat per sobre de les mediacions típiques del catolicisme. Però a la vegada va acabar amb la missa tridentina, un tresor de la humanitat i de l'església.

Corren rumors que Benet XVI vol rehabilitar la figura de Martí Luter. Si ho fa, sóc capaç d'anar a Roma en peregrinació per a donar gràcies per resoldre aquestes paradoxes. I compte, que això de les peregrinacions és molt de Trento!
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…