Ves al contingut principal

No a La Vanguardia en català

Hi ha una campanya a la xarxa que demana una edició escrita en català de La Vanguardia. Com la majoria de coses d'aquest país, està feta des de la bona fe i des del catalanisme. Una edició d'un diari en català sempre serà una bona notícia. En aquest cas, però, en discrepo. El problema de La Vanguardia no és que estigui redactat en castellà. És la filosofia del Grup Godó, el seu estil xaró i aquest tractar el país des del regionalisme més provincià. No és una cosa d'avui: Gaziel, Xammar i Pla ja en van parlar molts anys abans. Per això que una edició catalana faria més mal que bé.

Fa temps que vaig deixar de compar-la. El problema no és comprar-la, és llegir les cròniques internacionals tan mediocres i les infumables notícies polítiques. Pel que fa als esports, segueixen en el seu nunyisme acrític. Ells van liderar el tinglado mediàtic contra Laporta.

El millor de La Vanguardia no són els seus redactors. Són Màrius Serra, Anton M. Espadaler, Porcel i Quim Monzó. I res més. Una edició en català permetria llegir-los en la seva llengua. És cert. Arrossegaria molts més llectors a la llengua.

El que em fa més por que una pedregada és que una edició catalana encara faria passar més bou per bèstia grossa. Tot el seu espanyolisme i estupidesa serien molt més solubles doant el sentimentalisme del país. Per tan, escolteu, que les potineries les facin en la seva llengua i que publiquin els articles dels autors que normalment escriuen en català en la nostra. I la resta, que se la confitin, de manera cordial.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…