Passa al contingut principal

Les xanques

Fins fa poc temps una de les expressions que més m'agradava era "una persona sense complexes ni manies". De les que van al gra. Adorava conèixer persones així. El que passa és que no n'he conegut cap.

Fa uns quants anys em van regalar un conte de Marta Balaguer, "En Jaumet de les xanques". Explica les facècies d'un xicot que, un cop acabada la cercavila de festa major del seu poble, no va poder treure's les xanques. A la nit fins i tot les fustes van crèixer. No les van poder treure ni amb una serra. Van créixer i créixer i finalment en Jaumet va haver d'adaptar-se a les noves circumstàncies.

Als carrers, als diaris i a la xarxa trobes tot de personatges amb xanques. Porta feina aclarir quan aquestes xanques són manies, principis, complexes, conviccions, dèries o valors.

Comentaris

esparver ha dit…
De tota manera el problema no son les xanques, el problema es creure que no se'n porten.

I veient la resposta al trobador penso que ens entenem.
Xiruquero-kumbaià ha dit…
Portem de tot, xanques, orelleres com les mules...
Per cert, aquest segell de la dreta en anglès, vol dir blogs contra el tripartit, oi? És que això de l'anglès no ho domino gens.

Entrades populars d'aquest blog

Joan Estelrich

30—XI—1914 Frecuentemente he visto en las novelas que los hombres robustos y corpulentos son de un carácter bastante irascible, son una especie de ogros, unos comeniños, como dice el vulgo. Yo conozco dos personas corpulentas que son mansas, deferentes, cariñosas, la placidez personificada. Una de ella es un abogado—el peor de la ciudad donde vive—tan poco abogado que dio lugar a que un procurador pequeño y vivaracho exclamase en cierta ocasión: "con su corpulencia habría yo conquistado medio mundo"
Joan Estelrich
Dietaris

Conversa amb una regidora que ha plegat

Comentem la jugada. Li pregunto com es troba.-Bé, més descansada. Qui no estigui involucrat en el tema no sap el tragí que porta tot plegat. Realment no se sap, com és normal, el 99% de feina que fa un regidor. Evidentment la cadira, el lluïment i el sou pertanyen a aquest 1%. L'altre 99% va massa ple de reunions poc útils i paperassa.-Però ha valgut la pena?- li pregunto. La resposta és sí. I que és millor persona que fa quatre anys. Ja n'ha tingut prou, però. Sobretot perquè ser regidor penalitza laboralment. La valoració, diu, ha de ser personal. Està contenta d'haver-hi entrat i d'haver-ne sortit.

Els botiguers tenen fills poetes

"William Blake nació el 28 de noviembre de 1757 en la calle Broad, en la zona del mercado de Carnaby; así que como tantos otros  grandes artistas y poetas ingleses, vio la luz en Londres. Y, además en un comecio, al igual que muchos filósofos célebres y místicos ardorosos. Su padre fue James Blake, un próspero vendedor de calzas. Desde luego, resulta interesante comprobar cuántos ingleses de gran imaginación surgieron de un entorno como ése. Napoleón afirmó que Inglaterra era una nación de tenderos; de haber llevado su análisis un poco más lejos podría  haber descubierto por qué es también una nación de poetas.  Nuestra reciente falta de rigor en la poesía y en todo lo demás se debe a que ya no somos los dependientes de la tienda, sino sus propietarios. Sea como fuere, al parecer no hay duda de que William Blake se crió en la atmósfera típica de la pequeña burguesía  inglesa. Se le inculcaron modales y moral a la vieja usanza, pero nadie pensó jamás en educar su imaginación, la …