Ves al contingut principal

Una discussió sobre l'Església

Ahir al vespre, un cop recitats els versos i fets els brindis, parlava amb un parent sobre l'Església. Amb tota la raó el meu estimat parent assenyalava els errors i les misèries i es preguntava com ha estat possible que l'Església encara hi sigui després de 2000 anys.

Hi ha omissions imperdonables, l'Església és evidentment falible. Si ha esdevingut tan gran no és perquè hagi estat feta per homes diferents a nosaltres, sinó que hagi estat feta per homes com nosaltres. Els homes de l'Església no tenen res de sobrenatural. Si ho fossin, els homes de tots el segles no hauríem tingut motius per admirar-los perquè el que agrada és que hagi caminat amb el poble. Això no contradiu la seva grandesa. Al contrari, Jesucrist va fer apòstol sant Pere, que havia renegat d'ell vàries vegades. Aquesta idea fundacional la fa imbatible.

En sap més per vella que per sàvia. Els seus delictes i assassinats es combinen amb els actes de generositat més grans. Algunes vegades ha estat jutge, altres víctima o botxí. Ha estat sotmesa per governants, altres cops ha estat ella qui els ha sotmès. Tradició, llibertat i disciplina. Misteri. Fe, esperança i caritat. Els amos són els mateixos treballadors.

Es diu que sempre ha estat en crisi, que té una mala salut de ferro. En aquesta època de micròfons i càmeres, alguns la veuen com un instrument d'opressió, un rival de l'home. Però no té pressa i està segura del que diu. I tornarà a ser hegemònica precisament per això: perquè no competeix contra el rellotge. Avui és una església més petita, no ha necessitat cap canvi per adaptar-se a la globalització. Precisament, allò de "pensar globalment i actuar localment" és el que porta fent tota la vida.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…