Ves al contingut principal

Una estona de cel per a una diputada

Prou m'afiguro que els diputats de CiU al Parlament estaran entusiasmats amb la idea de fer una parella lingüística amb un nouvingut. Posem el cas d'una diputada de Tortosa. Ha de pujar a Barcelona a pitjar un botó. Encabat s'haurà de fixar molt bé si el seu portaveu aixeca l'índex o el polze de la mà dreta o l'esquerra i votar amb conseqüència. Ha d'estar a l'aguait que la televisió no l'exampi fent la becaina quan parla el diputat Morfeu. No pot dir la seva si no ho consenteixen els arbitristes del partit. A més, no acaba de saber si l'hem votada a ella o a les sigles. Alliberem l'escapçada diputada! Aquesta mena de solituds tumultuoses són de mal pair.

Ara podrà fer voluntarisme lingüístic amb un turc, un txec o un brasiler -una sort que els d'aquí no tenim. Aniran a prendre cafè, parlaran dels seus països. Fins i tot, l'agraciat nouvingut li presentarà els seus amics i potser la convidaran a alguna festa de la que la progressia oficial no en saben res -i que per molts anys!

La nostra diputada, a la fi, podrà satisfer aquell reiet que duem al cor i que es diu Ferpaís. Oblidaran plegats les amargors quotidianes. S'explicaran mentides. Es comprendran, s'integraran. Mil cops repetint, que no té sentit seguir aquesta història. però aquest temps robat fa tirar endavant fins poder arribar al proper dimarts. I per uns breus moments una estona de cel, ja no importa el demés, una estona de cel. El que dura un cafè és una estona de cel.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…