L'altre dia em vaig trobar l'A. Tot i que ara està molt més calb que jo, vint-i-cinc anys enrera es pentinava a l'estil John Travolta. Treballava de manyà i era el pinxo del poble. Cada dissabte treia del garatge un Ferrari de l'any de la picor. Era l'atracció de la canalla i les estiuejants. Al migdia tenia un grup de voluntaris que l'ajudaven a rentar-lo i a arreglar el motor. Diria que al seu petit taller vaig veure la primera fotografia d'una noia que ensenya els pits.
A la tarda els amics empenyien el Ferrari baixada avall i l'andròmina deixava anar una petarrada, molt de fum i olor de benzina. Feia la volta al poble, aparcava el cotxe davant del cafè del centre i s'asseia a la terrassa amb el seus amics. Cada dissabte el cafeter i el pinxo discutien per les taques d'oli i greix que el Ferrari deixava al terra. De seguida es feien dos bàndols, els del cafeter i els de l'A. Aquells crits mai arribaven gaire lluny. S'acordà molt enraonadament de posar unes pàgines del Dicen de dies enrera sota el tub d'escapament i el motor. Mai faltaven babaus per als que era un honor angenollar-se i escampar els fulls de diari. Tot ajudava a viure.
L'altre dia feia el cafè amb l'A. M'assenyalà una noia d'uns 18 anys molt maca, de cos ben format i cames morenes. Em pregunta si sé qui és. És la seva filla. Està parlant amb una amiga, arriba un "pàjaru" amb una kawasaki de bona cilindrada i la noia puja al darrera. Miro l'A. i em poso a riure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada