Ves al contingut principal

Una volta en Ferrari

L'altre dia em vaig trobar l'A. Tot i que ara està molt més calb que jo, vint-i-cinc anys enrera es pentinava a l'estil John Travolta. Treballava de manyà i era el pinxo del poble. Cada dissabte treia del garatge un Ferrari de l'any de la picor. Era l'atracció de la canalla i les estiuejants. Al migdia tenia un grup de voluntaris que l'ajudaven a rentar-lo i a arreglar el motor. Diria que al seu petit taller vaig veure la primera fotografia d'una noia que ensenya els pits.

A la tarda els amics empenyien el Ferrari baixada avall i l'andròmina deixava anar una petarrada, molt de fum i olor de benzina. Feia la volta al poble, aparcava el cotxe davant del cafè del centre i s'asseia a la terrassa amb el seus amics. Cada dissabte el cafeter i el pinxo discutien per les taques d'oli i greix que el Ferrari deixava al terra. De seguida es feien dos bàndols, els del cafeter i els de l'A. Aquells crits mai arribaven gaire lluny. S'acordà molt enraonadament de posar unes pàgines del Dicen de dies enrera sota el tub d'escapament i el motor. Mai faltaven babaus per als que era un honor angenollar-se i escampar els fulls de diari. Tot ajudava a viure.

L'altre dia feia el cafè amb l'A. M'assenyalà una noia d'uns 18 anys molt maca, de cos ben format i cames morenes. Em pregunta si sé qui és. És la seva filla. Està parlant amb una amiga, arriba un "pàjaru" amb una kawasaki de bona cilindrada i la noia puja al darrera. Miro l'A. i em poso a riure.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…