Arriba la primavera i s'acumulen les efemèrides revolucionàries, les resurreccions i pentecostes il·luminadores i les desfilades de la victòria. En aquesta època de l'any les gallines ponedores diuen prou o s'estampen a les banderes.
Dilluns tocarà la proclamació de la segona república espanyola. Sándor Marai, a "Confesiones de un burgués" explica molt bé allò de que a Espanya sempre es governa contra algú. Als anys 20 i 30 s'estava a París i sempre va trobar espanyols exiliats als cafès de Montparnasse. Sempre hi havia algun personatge trist, romàntic i apassionat que ofegava la tristesa en gots de conyac. Va trobar Unamuno, Blasco Ibáñez i Francesc Macià. Quan aquests tornaren per la caiguda de la monarquia borbònica, els aristòcrates que havien fugit per mar des de Cartagena o travessat els Pirineus cames ajudeu-me s'instal·laren al Ritz parisenc amb les seves joies i els seus gossos llepafigues .
En aquells cafès, el Dôme o el Rotonde, els intel·lectuals devien sentir-se feliços. L'Europa decadent coïa tota mena de conspiracions, poc temps abans que la burgesia pactés amb el feixisme arreu. I vés, en aquests dies d'abril, un que no ha tingut avis republicans ni feixistes ni obrers ni burgesos, que ha anat veient que l'han volgut ensarronar amb aquella república de treballadors -volià, les travailleurs!- es troba la mar de bé escrivint aquest post des d'un cafè internet del Soho londinenc i no sap què celebrar ni què pensar-ne encara que tingui una simpathy for the devil.
Dilluns tocarà la proclamació de la segona república espanyola. Sándor Marai, a "Confesiones de un burgués" explica molt bé allò de que a Espanya sempre es governa contra algú. Als anys 20 i 30 s'estava a París i sempre va trobar espanyols exiliats als cafès de Montparnasse. Sempre hi havia algun personatge trist, romàntic i apassionat que ofegava la tristesa en gots de conyac. Va trobar Unamuno, Blasco Ibáñez i Francesc Macià. Quan aquests tornaren per la caiguda de la monarquia borbònica, els aristòcrates que havien fugit per mar des de Cartagena o travessat els Pirineus cames ajudeu-me s'instal·laren al Ritz parisenc amb les seves joies i els seus gossos llepafigues .
En aquells cafès, el Dôme o el Rotonde, els intel·lectuals devien sentir-se feliços. L'Europa decadent coïa tota mena de conspiracions, poc temps abans que la burgesia pactés amb el feixisme arreu. I vés, en aquests dies d'abril, un que no ha tingut avis republicans ni feixistes ni obrers ni burgesos, que ha anat veient que l'han volgut ensarronar amb aquella república de treballadors -volià, les travailleurs!- es troba la mar de bé escrivint aquest post des d'un cafè internet del Soho londinenc i no sap què celebrar ni què pensar-ne encara que tingui una simpathy for the devil.
2 comentaris:
No haver tingut avis ni republicans ni feixistes, ni obrers ni burgesos, és, tanmateix, prou excepcional.
I més en les "classificacions" d'aquella època.
Xiruquero, un era forner i l'altre fuster, propietaris. Parlaven poc de la guerra i de tot allò i no els interessava massa la política. Els records seus eren sobre la família, explicaven anècdotes del món d'abans.d'aban. Van dedicar la vida a fer marxar el negoci i fer una família. No tenien cap bàndol.
Publica un comentari a l'entrada