Ves al contingut principal

Contra Mundo Deportivo i Sport

L'equip favorit dels dos diaris esportius de Barcelona no és el Barça, és Espanya. No són el Manolo del bombo perquè s'ha de vendre i tenen molts electors que estimen el país i no admetrien segons què. Mundo Deportivo i Sport no toquen el bombo, sino un instrument més fi i xaró. Però ho tenen clar, només cal llegir les cròniques quan en Laporta diu alguna cosa que no quadra al Grupo Zeta i al Godó. Posen ous a diferents cistells, van fent de més i de menys, però a l'hora de covar no s'equivoquen mai. És clar, diuen que no s'ha de barrejar esport i política. Només treuen la senyera quan no incomoda ningú i no és cap risc. Hi ha neutralitats que ja no són sospitoses, són preses de decisió sense embuts des del primer dia.

El país ha tingut sort amb en Puyal. Diria que la petjada va més enllà de les retransmissions esportives. Si en Puyal no hagués començat a radiar el Barça en català l'any 1976, crec, el panorama de la ràdio seria tot un altre. I sense Puyal no hi hauria Basté i Bassas. Sense l'audàcia de Puyal qui sap com s'haurien creat Catalunya Ràdio i TV3, qui sap si el Grup Godó hagués fet RAC 1. Desgraciadament no hem tingut un Puyal a la premsa general i esportiva. Fer premsa és més car que fer ràdio, és cert. Jordi Pujol va tenir molt de temps per pensar els subsidis generosos als amos d'aquests dos diaris.

P.D.: Al final del partit contra el Getafe va haver-hi una mocadorada:
1. L'afició del Barça és la pitjor del món.

2. Els dos diaris esportius l'han vinculada a un discurs molt raonable de Laporta a un congrés de penyes, tot barrejant-lo amb un resultat dolent. Són uns miserables, perdó, el seu equip és Espanya.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…