diumenge, 6 d’abril de 2008

Contra Mundo Deportivo i Sport

L'equip favorit dels dos diaris esportius de Barcelona no és el Barça, és Espanya. No són el Manolo del bombo perquè s'ha de vendre i tenen molts electors que estimen el país i no admetrien segons què. Mundo Deportivo i Sport no toquen el bombo, sino un instrument més fi i xaró. Però ho tenen clar, només cal llegir les cròniques quan en Laporta diu alguna cosa que no quadra al Grupo Zeta i al Godó. Posen ous a diferents cistells, van fent de més i de menys, però a l'hora de covar no s'equivoquen mai. És clar, diuen que no s'ha de barrejar esport i política. Només treuen la senyera quan no incomoda ningú i no és cap risc. Hi ha neutralitats que ja no són sospitoses, són preses de decisió sense embuts des del primer dia.

El país ha tingut sort amb en Puyal. Diria que la petjada va més enllà de les retransmissions esportives. Si en Puyal no hagués començat a radiar el Barça en català l'any 1976, crec, el panorama de la ràdio seria tot un altre. I sense Puyal no hi hauria Basté i Bassas. Sense l'audàcia de Puyal qui sap com s'haurien creat Catalunya Ràdio i TV3, qui sap si el Grup Godó hagués fet RAC 1. Desgraciadament no hem tingut un Puyal a la premsa general i esportiva. Fer premsa és més car que fer ràdio, és cert. Jordi Pujol va tenir molt de temps per pensar els subsidis generosos als amos d'aquests dos diaris.

P.D.: Al final del partit contra el Getafe va haver-hi una mocadorada:
1. L'afició del Barça és la pitjor del món.

2. Els dos diaris esportius l'han vinculada a un discurs molt raonable de Laporta a un congrés de penyes, tot barrejant-lo amb un resultat dolent. Són uns miserables, perdó, el seu equip és Espanya.
Publica un comentari a l'entrada

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes e...