Ves al contingut principal

Homesick

Una de les coses més difícils d'aprendre és a estar sol. A l'estranger passes hores sol. Hi ha moments que, sense saber perquè, t'enyores.

Hi ha dies que, sense avisar, s'obren ferides antigues que ja ni recordaves. Hi ha dies que sembla que et precipitis a l'abisme de la provisionalitat i que no sàpigues on caure mort. També, de tant en tant i sense avisar, tinc la sensació que tot l'esforç fet no ha servit de res: a l'autobús no entenc les converses dels viatgers, se m'entrapussa la llengua com a les primeres setmanes.

Em va portar un temps decidir marxar. Portarà feina saber quan serà el moment per tornar. Al setembre farà tres anys. Com tots els catalans que he anat trobant, tinc clar que algun dia s'haurà de tornar, que no ens quedarem pas tota la vida aquí, on aniríem a parar. La gent marxa, sempre en vas coneixent de nova. Amb el temps et tornes insensible quan algú marxa, simplement dius adéu i bona sort. A vegades l'espectacle és una mica depriment i més val no saber de què fuig la gent.

I de cop m'ofereixen una feina en un altre país que em fa molta ilusió. I tinc els meus remordiments, cada vegada que vaig a casa veig els pares que estan bé, però van envellint poc a poquet i penso que em troben a faltar i que potser un dia ja serà massa tard.

Per sort aquests dies no hi ha xafogor, plou una mica cada dia i sobre tot, no hem d'aguantar el Tour de França. Vet aquí que ja no odies els anglesos ni maleeixes no acabar d'entendre què coi els passa pel cap ni saber quin secret amaguen. Diu Sándor Márái que, després de passar una temporada entre els anglesos, no és que siguis més intel·ligent, però tens la certesa que no et podrà passar res dolent en aquesta vida.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…