Ves al contingut principal

La fiesta de la ensaimada


Article publicat a la revista "El llaç" de Molins de Rei

Hi ha productes gastronòmics que han traspassat fronteres. Un d’ells és ensaïmada mallorquina, que també és popular a l’Argentina gràcies a la presència de mallorquins a la ciutat de San Pedro, a la província de Buenos Aires, des de mitjans del segle XIX.  En aquesta ciutat cada any es celebra La Fiesta de la Ensaimada, que ha esdevingut una fira comercial entre Argentina i les Illes. En porten celebrades 15 edicions. Sempre s’havien fet a l’agost, però l’any passat van traslladar-la al desembre per tenir unes condicions de clima més amables. Les cinc pastisseries de la ciutat en són els patrocinadors, però l’ànima de tot plegat  és el pastisser Joan Puig, procedent de Felanitx, propietari de la pastisseria “la Perla”.
 
La paraula ensaïmada prové del “saïm”, que és el nom que els mallorquins utilitzen pel greix de porc. La mallorquina pot anar feta de cabell d’àngel, de crema, nata i és clar, de sobrassada. L’ensaimada argentina, si bé guarda els seus nexes amb la mallorquina, es complementa amb anís o sèsam. Però ha arrelat tant en el país del nou món que fins i tot ha inspirat el tango "Garufa" escrit perRoberto Fontaina i Víctor Soliño i cantat per primer cop el 1928 per Julio Sosa. 
 
Caés a la milonga en cuanto empieza 
y sos para las minas el vareador; 
sos capaz de bailarte la Marsellesa, 
la Marcha Garibaldi y El Trovador. 
Con un café con leche y una ensaimada 
rematás esa noche de bacanal 
y al volver a tu casa, de madrugada, 
decís: "Yo soy un rana fenomenal".
   


.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…