Ves al contingut principal

Cròniques de Guadalajara

Avui entrem a fer un fast-good a un restaurant mexicà. Que ningú ens pugui dir que no fem cas a la Fira de Guadalajara o que el menjar del restaurant FresNO no ha estat paït degudament. El xef Màrius Serra ens delita amb un plat exquisit (anava a posar deleita, però sospito que en TdQ volta encara per aquests móns; endogàmia bloguera, sí senyor!).


Literatura en un periquete
MAÑANA SE presenta en México un libro muy especial de greguerías con el nombre de periquete
MÀRIUS SERRA - 02/12/2004


De entre los muchísimos libros que se presentan estos días en la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, cabe destacar uno por su extrema rareza. Se titula Canutero de Cataluña i altres contes. Periquetes de la literatura, y se presentará mañana viernes a las ocho de la noche, hora mexicana, en el salón Mariano Azuela. Su autor es un escritor de mi generación que se llama Arturo Suárez pero cuyo nombre de pluma es Arduro Suaves. Lo publica Ediciones del Ermitaño en su colección Minimalia y es un prodigio de concisión. La dedicatoria -"joan vino, miró y pintó"- ya adelanta su tono transgresor. El periquete es un género muy cercano a las greguerías de don Ramón Gómez de la Serna. De hecho, Suaves escribió que "Gómez de la Serna ramoneaba la literatura" cuando fundó en 1989 el Club de Periqueteros Solitarios de Occidente, Asociación Banal. Comoquiera que lo banal no quita lo valiente, Radio Universidad de Guadalajara dio difusión a estas creaciones líricas y pronto empezaron a circular. La definición de periquete, más allá de designar un brevísimo espacio de tiempo, remite a "una frase corta de amplias pretensiones para la comunicación y la recreación verbales que aspira a convertirse en un mínimo género lírico de la cortedad". Los periquetes pueden ser aforismos con chispa, como "el padrenuestro pasó de oración a frase", pero en un muchas ocasiones el referente literario siempre está presente. Por ejemplo: "Le confiscaron a Walt Whitman un cargamento de hojas de hierba"; o bien "Los miserables, respuesta de Víctor Hugo a sus críticos"; o aún "Visitando a santa Teresa: Vivo sin vivir sin ti, / y tan alta vida quiero, / que muero porque te espero".

Esta relación del periquete con la literatura lo hace muy útil. Suaves ha escrito periquetes con mensajes a Celaya ("La poesía, Gabriel, es un arma cargada de jurados"), Monterroso ("Cuando despertó, la beca todavía le daba de comer") o incluso Nietzsche ("Así bailaba Zaratustra"). Tal vez por eso en 1997 empezaron a editarse periquetes en volúmenes anuales llamados Canuteros dedicados al país invitado en la Feria. En la del 2000 la invitada fue España. De ahí salieron frases como: "Rodrigo Díaz de Vivir", "mester de quijotería", "Calderón de la barcarola", "Rodrigo Díaz de Soñar", "La vida es sueño y sueño", "si lo breve, forzado, dos veces forzado", "Rodrigo Díaz de Voler", "don alfonso el supersabio", "amadís de gula", "en un lunar de la mancha" o el "Lazarillo de torpes". Este año, como ya es sabido, Catalunya es el país invitado. Por eso mañana el gran Arduro Suaves presentará en la FIL el Canutero de Cataluña i altres contes que ha compuesto para la ocasión. Entre los mejores periquetes que nos dedica, destacan: "¡cuán verdaguer era mi lengua!", "barcelona no quita lo manchego", "el catalanismo, fase superior del castellanismo", "solo, y de luto, inmensidades aparte", "del juego y del fuego mis manos limpias", "el zar y la sardana" (léase con seseo), "bésame, moreneta", "l´ànima dels poetes ebrios" o "javier cercas de lo lejo".

La fragilidad de los periquetes es similar a la de las greguerías. Por eso puede que a muchos lectores mi periquete favorito les pueda parecer mediocre. Aún sí, "fue un impresionismo conocerte y un expresionismo despedirme".


MariusSerra@verbalia.com

2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…