Ves al contingut principal

Ofici i benefici

Despres d’aquestes setmanes sense escriure cap post, reprenc el ritme habitual i espero que sense cap mes interrupcio. Potser tenen rao els que diuen que aixo dels blogs es per als que tenen poca feina i per als que es dediquen a escriure. Els que no hi ens guanyem la vida i ens falta talent i ens sobra pedanteria hem d’anar acabant aquesta mania de penjar qualsevol pocasoltada escrita a raig, inclosa aquesta. Ferran Saez va escriure no recordo a on que es millor que escrivim al blog que no pas que ens anem drogant pels puestos.

Vaig complint dies, s’acosta un nou aniversari. Ja porto un any i mig a Anglaterra. Cada vegada la maleta es mes grossa. De moment no tinc la intencio de tornar a Catalunya, crec que encara he de fer moltes coses aqui. Quan vaig marxar pensava que comencaria de zero, pero aixo mai es possible, els zeros sempre van a parar a la dreta. Arrossego del passat alguna frustracio, dimissions per manca de voluntat, algun que altre exit i tots aquells que m’estimen. Es clar que tambe he fet mal a alguns: malament quan no et queda mes remei que ser virtuos. Quan creixes, trepitges. No s’hi val a hissar la bandera de la bondat quan perds si tu tambe estaves disposat a trepitjar i se t’han avancat. L’objectiu es arribar a un lloc, no trepitjar, pero es clar, molt sovint nomes hi ha lloc per a un. Del passat nomes canviaria algunes indecisions i les perdues de temps. Malament quan no has lluitat per una feina, un carrec o per una noia. Sobretot em penedeixo, com deia abans, de les vegades que no he lluitat. I la lluita no es mai en contra d’un altre, es a favor o en contra d’un mateix.

Tot i que ja soc a l’edat adulta des de fa temps, no estic ben segur de ser-ho i m’agradaria ser menys ingenu. D’altra banda, la pregunta del que vull ser quan sigui gran hauria d’haver estat resolta molt abans. M’he anat prenent amb relativitat aixo de les vocacions sobretot perque no tinc cap ofici definit i, d’altra banda, perque mai m’ha agradat que em cridin. Totes les feines son una merda, unes mes pudentes que altres. Malgrat aixo, quan aconsegueixes un exit professional, mantens un entusiasme moderat, reculls algun fruit que altre -avui estic biblic- i veus que les perspectives son bones. Penses que treballar no es una redempcio ni un castig ni una benediccio, que la pitjor merda es no treballar i no tenir ambicions ni res que t’ilusioni. Cal evitar la corrupcio i la mesquinesa: una persona sense feina es molt perillosa. No crec en els bons salvatges i es mentida que naixem bons i el mon ens fa dolents. Quan naixem som unes feres i dependra de l’experiencia i, precisament del treball, que siguem mes o menys civilitzats. No puc parlar del que es la manca de llibertat perque els meus ambits sempre han estat molt amplis i la meva sort i desgracia nomes han depengut de mi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…