Ves al contingut principal

El 41 de Paper de Vidre

Ha sortit el número 41 de la revista "Paper de Vidre". Entreu a la web i amb un sol clic a la portada hi accedireu. http://www.paperdevidre.net

El fil conductor de les col·laboracions d'aquest número és LA MÀSCARA. Una magnífica i contundent portada de ROGER LLONCH ja ens ho exemplifica. Què expressa i deixa d'expressar aquesta màscara? És realment una màscara el que hi ha a la portada? Podríem ser nosaltres mateixos o és algú altre?

El cineasta CESC GAY, en l'escrit del pròleg de la revista, on fa un repàs de la seva trajectòria, dubta que tinguem consciència de la màscara que portem.

ALBERT PLA es deixa entrevistar fins a on ell o la seva màscara es deixen, i ens ofereix un titular perfecte per encapçalar l'entrevista.

L'escriptor JULIÀ DE JÒDAR presenta un text excel·lent en el qual reflexiona sobre el orígens de la seva opció literària, i en desgrana les raons a partir de la reflexió sobre els conceptes de literatura nacional i universal.

I en una sorprenent successió de temàtiques i estils, van passant per la pista de ball d'aquest número ESTER ANDORRÀ, ALBERT BARDÉS, TERESA BORQUE, JESÚS CARDONA, ALBERT FIGUERAS, RAMON LLADÓ, LLUÍS MUNTADA, SR.POLISSÓ, MON PONS, SUBAL QUININA, JOAN TODÓ I ESTER XARGAY. I, a través dels seus textos, ballem amb corxeres escèptiques, Sòcrates, la Santíssima Trinitat, Kant i Nietzsche, el cinema de David Lynch, els anglesos de Timepiece, els filtres, Rémy de Gourmont / Belphégor, els intersticis mínims, els sabres per l'esquena, Prósopon, les màscares de ciment armat, el fustot i les figures de frau.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…