Josep M. de Sagarra: les castanyeres i la tradició

Octubre de 1924

A totes les grans i petites ciutats del món, en els indrets més complicats, més antinaturals, en els llocs on la barreja d’asfalt i llamborda, anunci lluminós i tuf de benzina, palesen tots els maldecaps que s’han empescat els homes per entenebrir-se l’existència, s´hi veu, però, una nota de rusticitat, de primitivisme, una nota tranquil.la que evoca la muntanya i la vida camperola, o si més no, una pueril existencia, anterior a aquestes empentes i batzegades actuals.

Aquesta nota tranquil.la la solen donar els venedors ambulants o estàtics de fruites i productes naturals. En les ciutats on el pintoresc arriba a unes proporcions fantàstiques , com per exemple Madrid i Nàpols , aquella mena de comerciants i els clients que gasten, arriben a produir temes absurds com no han estat mai imaginats per cap futurista.

A Barcelona, en el temps estival, tenim aquelles taques verdes i sangonents de la síndria, que lliguen tan bé amb el to fosc dels carrerons, el meló, la figa de coll de dama i també coses apreciables es barregen amb la fugacitat dels tramvies i les façanes de ciment. Però de tot humil comerç de fruites, res té el to i la dignitat i la gràcia de les castanyeres.

De castanyeres n’hi ha en moltes bandes, però com les de Barcelona no en trobareu enlloc.Aquestes bones dones representen d’una manera impertorbable la força de la tradició. La Barcelona vella, la de sant Just i Santa Maria de la Mar, es pot dir que viu pura i intacta, dintre aquests grans mocadors de llana despintada de les castanyeres, i en aquests pisos de roba de sac on reposen les castanyes cuites a punt d’entrar dintre de la paperina.

Ara que s’acosta Tots Sants, ha començat l’humil comerç de les castanyes; quan arriba aquest temps, si passo per un lloc completament modernitzat com la plaça d’Urquinaona, m’entra el dubte i la inquietud de pensar: aquella castanyera que es posa aquí tots els anys, s’haurà mort, i i és viva, ¿s’atrevirà a reprendre el seu negoci, ara que això es va posant cada vegada més dinàmic? Però arriba l’octubre i vénen les primeres boiires, i una tarda beneïda la castanyera encén el seu fanal, munta aquell forn abonyegat, s’aclofa a la cadira com una lloca resignada, i vinga torrar i vendre castanyes com si tal cosa: aquell mateix vestit de fa deu anys, i amb aquells dits, cada vegada més negres, més cremats i més insensibles al foc.

Són la representació viva d’aquella Barcelona de les revoltes i de les tendres festes de barri… Són les dones pintades per en Padró, inconmovibles davant de totes les barricades.

Els seus clients també acostumen a ser personatges d’un altre món. Vells pansits i solitaris que tot el dia passegen arrossegant els peus, i que acaricien dintre les butxaques del seu abric tronat, els deu cèntims de castanyes calentes. Aliment de poc preu, i més nutritiu que les llaminadures cares, aquestes castanyes comprades quan es fa fosc, ens recorden tota la nostra vida de criatures.

I, a més a més, si tenim una mica d’imaginació, veurem que les castanyes torrades, ens evoquen més que altra cosa, aquella densa verdor dels bacs muntanyencs. Les castanyeredes, fresques i brillants a l’estiu, i ara d’un color tèrbol i calent, un color com el de les mares del vi. Silenciosament, esclafant poc a poc entre els queixals aquest fruit fonedís i enfarinat, sentireu poc a poquet, tots els gustos de la muntanya. El record dels espais lliures que són tan lluny del nostre pa de cada dia, record servit d’una manera humil a la vostra imaginació.

I alheshores les castanyeres, sobretot com més velles i escarransides siguin, sobretot si tenen una punta d’aire de bruixa, us semblaran unes misterioses divinitats destronades, primitives divinitats boscanes que s’han de guanyar la vida, vestides amb quatre parracs, lluitant amb l’escepticisme modern, pactant amb l’artifici ciutadà. Serán les portadores inconmovibles del perfum de la selva, cuinat i endolcit pels seus forns miserables, aquests forns als quals només elles saben trobar el punt dolç per a la fruita que couen.

Octubre de 1924,