Ves al contingut principal

La síndrome Phil Collins, Duran Lleida i el misteri de la santíssima dualitat

Tinc un amic a Catalunya que és més aviat maco que lleig, té un aspecte saludable i una bona planta i és educat. Té les condicions per a lèxit femení, però les noies es pensen que ja està aparellat i lliga poc. Definitivament, pateix la síndrome de Phil Collins. Aquest músic és reconegut, ven, ha guanyat premis i li han encarregat la composició de bandes sonores. Però no posen la seva música a les ràdios perquè es diu que està demostrat que els oients canvien de cadena quan sona una de les seves cançons.

Duran Lleida també pateix aquesta síndrome. És el polític català més ben valorat pels votants -crec que també a Espanya-, és un bon orador, un dels polítics més elegants -a l'hora de vestir-, té contactes internacionals -ara ja una mica desfassats-, els rivals el respecten i fins i tot no veuen malament pactar amb ell. Es diu que ha tingut tota mena d'ofertes governamentals i d'empreses. Així doncs, aparentment és el candidat ideal. Amb tot, però, fa quatre anys va perdre 5 diputats i les expectatives actuals no són massa bones malgrat tot el que ha passat aquesta legislatura, els incompliments del PSOE, ERC que va baixant i el PP que té un electorat fidel però estancat. Una cançó dels Sau deia que "tot és qüestió de knack".

P.D.1: Antoni Aira parla a l'Avui de la campanya de CiU, una campanya en estèreo i prova d'exlicar el misteri de la santíssima dualitat de la federació. Per cert, sense ànim fiscalitzador, Aira parla d'Espadaler, l'exconseller de medi ambient. Però de nom no es diu Anton Maria, sino Ramon. Seria socialment insostenible que l'Anton Maria fos conseller de la nova religió que no admet gaire broma ni escepticismes. Però jo m'ho passaria molt bé.

P.D.2: Demà penjaré la segona part de Milan Kundera.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…