Ves al contingut principal

Carla Bruni a Londres

Ahir a la tarda, al High Street d'Exeter van penjar una pancarta que diu "French market. Try the true taste of Europe". Quina llàstima, no és una benvinguda a la senyora Sarkozy, que aquests dies ha impactat a Londres; només anuncia un mercat de productes francesos des d'avui fins diumenge.

Diuen que els homes, per fer goig, s'han de posar moltes peces de roba. En canvi, les dones, com menys en portin, millor. El vestit d'etiqueta i el llaç no li quedaven bé a Sarkozy. Hauria de saber que les cases reials són partidaries de la lentitud i del "poc soroll i que duri" i per tant, fas el ridícul si gesticules massa. Carla, però, està tan maca vestida com despullada. El príncep Carles va besar-li la mà molt elegantment, Gordon Brown va fer-li dos petons amb una timidesa excessiva. Bruni ha causat sensació, els diaris no s'ho saben acabar, l'han comparada amb Grace Kelly, Jacquie Kenedy i Diana de Gales.

Aquí França és admirada i ridiculitzada, són els tios amb menys sentit de l'humor que hi ha al món, em van dir. Se'ls estimen, però. Els de la casa reial van treure els carruatges, Sarkozy va ser convidat a la Casa dels Comuns on va parlar d'Europa i va agrair els esforços britànics durant la guerra mundial. Van tractar també, en privat naturalment, sobre energia nuclear a ambdós cantons del canal. Ves per on, tot i que Sarkozy dóna suport a una mena de boicot a les olimpíades de Pekín, no van dir-ne res. Es clar que els propers jocs olímpics seran a Londres.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…