Ves al contingut principal

Rouco i Martí Luter

ROUCO. Una separació clara entre església i estat no convé als polítics. Amb tots els matisos possibles, ells, sempre tan llaminers, estan més interessats en controlar la religió que no pas els capellans la cosa pública. Si l'Església renunciés a la part dels presupostos públics que li assignen, els polítics no sabrien pas què dir. M'agradaria que els bisbes s'hi atrevissin, els deixarien en fora de joc. Llavors sortirien frases del tipus "tampoc es tracta d'això, no perdem l'oremus, etc". El governant és un home gelós, la solitud i decepció que sent quan no el necessiten són comprensibles.

MARTÍ LUTER. Aquest sí que els va tenir ben posats. El Times informa que el Vaticà està preparant una "rehabilitació" de Luter, excomunicat pel papa Lleó X. A l'inici del seu pontificat, el 1513, el Vaticà tenia un pressupost de 700.000 ducats. Una setena part fou gastada en la festa d'accés a la cadira de Pere. Amant dels banquets, carnavals, caceres i balls, Lleó X es dedicà també al mecenatge artístic i a fer regals ostentosos als seus amics. Quan ja s'havia polit els diners, va demanar préstecs als bancs de Florència i Roma, va repartir indulgències de "peca-paga-rep el perdó" i el 1517 va subhastar 31 escons del col.legi cardenalici. El mateix any Luter va clavar les 95 tesis a la porta de l'església de Wittenberg.

Llàstima, els catalans ens vam perdre la reforma protestant.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…