Ves al contingut principal

Fer el bus

Deu fer tres dissabtes estava veient el partit del Barça contra l'Atlètic de Madrid amb el professor de català de la universitat d'aquí. Com que el Barça perdia 4 a 1, la nostra conversa va anar cap a altres coses. En aquestes em va preguntar si sabia què vol dir fer el bus. No em va donar el significat i després vaig oblidar buscar-lo. Fer el bus no té res a veure amb alguna de les vagues que hi ha aquests dies a Barcelona ni tampoc amb les tàctiques futbolístiques ultradefensives, posar l'autobús davant la porteria. Sí que està relacionat, però, amb els transports públics i amb unes maneres catalanes més o menys vergonyants. I també amb el Barça.

Ahir tot plegat va tornar-me al cap en llegir l'article de Màrius Serra a La Vanguardia, "Seguro que tumba, tumba", sobre la finalització del servei del TomBus. Aquest transport públic està dirigit principalment als turistes, els reclams publicitaris estan escrits en anglès. Però, és clar, com diu en Màrius, això no lliga massa amb el nom que van donar al servei perquè tomb vol dir tomba en anglès. La cara de sorpresa o de pànic haurà dissuadit uns quants visitants del seu ús o els haurà confós, ja que el nom indicaria una mena de tren de la bruixa urbà.

Fer el bus significa adular algú aparentant humilitat. Mai se m'hauria acudit un millor exemple per explicar què vol dir. La historieta del TomBus és exactament el que els catalans fem amb els turistes: vendre la ciutat als visitants, fer-los veure que ells són més importants que els nadius amb la idea de fer quatre duros i ai, las, potser, al mateix temps cavant la pròpia fosa. Per embolicar una mica més la troca, les males llengües diuen que Joan Gaspart, que viu del turisme i del Barça, va idear aquest servei urbà . No cal ser tan mal pensats: ara que som a la temporada de les ressurrecions i no pas de les morts i les tombes, potser només vol dir que és l'autobús d'en Tom i el seu creador va posar-li el nom del seu patró. Si no ho veiem, no ho creiem.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…